Considerar els fets separadament, aïllar-los entre si, serveix bàsicament per comprovar llur mútua interrelació i constatar que per si sols no són res.

Tenir constància de la interrelació de tot plegat serveix per meravellar-se de la magnitud d’un vincle del qual res pot escapar-se. Malgrat no el veiem, o precisament pel fet que no el podem veure, aquest vincle ens resulta meravellós.

De poc serveix prestar atenció als fenòmens sense atendre a les trames, als processos en el marc dels quals tenen lloc. De poc serveix tenir en consideració les trames si no és reconeix en elles la magnificència de la força que les aviva.

Cada fenomen que té lloc ho expressa. Cada diminut fet que succeeix ens permet tenir constància de la meravellosa força que la fa possible. Cada petit acte que pren cos permet inferir la immensa grandesa que es revela en la seva petitesa.

En si mateixa, aquesta força resulta inefable. Però tanmateix deixa el seu rastre en cada una de les coses que existeixen, perquè totes elles són possibles, només, gràcies a ella.

De poc serveix que quan considerem un fet, separadament, ens creguem que realment està aïllat de tot allò que el fa possible.