21 Set La consciència ecològica de les grans tradicions de saviesa

La consciència ecològica és inherent a totes les persones, perquè totes elles són un producte de la naturalesa, com tot el que les envolta. El problema és que, pel que sembla, en moltes persones aquesta consciència roman adormida. És com si s’haguessin allunyat del món i se’l miressin des de fora.

Mirar-se el món des de fora és veure’l purament com un objecte material, és no tenir activada la capacitat de sentir la seva força –subtil i incommensurable–, una força que compartim amb ella i que fa que hi estiguem units. Aquesta desafecció porta a l’oblit de que la vida batega tan a dins nostre com a fora. L’univers sencer és viu, com vives són totes les criatures que hi habiten.

La inhibició del sentit de la vida, la incapacitat d’aprehendre la vivesa de tot, de captar que la vida de l’entorn és la vida d’un mateixa és molt característica del món d’avui. En canvi, no s’observa en les grans tradicions espirituals i de saviesa, que mai no l’han perdut i sempre han vetllat perquè tinguem present d’on venim. En elles hi trobem una innombrable quantitat de recursos que, precisament, serveixin perquè aquesta consciència latent es desperti en nosaltres. Les tradicions de saviesa ens recorden d’on prové la vida i ens ajuden a percebre clarament dins i fora nostre.

L’amor cap a la naturalesa

L’amor que les diferents tradicions espirituals professen cap a la naturalesa no és en cap cas d’ordre materialista, perquè la seva manera d’entendre el món món consisteix en, precisament, considerar-lo com alguna cosa més que un objecte material.

Una mirada exclusivament materialista del món portaria a veure’l com una font de recursos. Considerar que hem de cuidar el planeta perquè té el que necessitem per viure és desconsiderar que té vida pròpia, i que no mereix viure per si mateix. Pretendre salvar el planeta perquè desitgem la nostra supervivència no és tenir consciència ecològica, és tenir consciència egoista, o el que és el mateix, és no tenir consciència.

Als antípodes de la visió materialista del món –de la mirada que se’n separa i el veu com un objecte extern– la perspectiva de les tradicions de saviesa porta a veure el món com un escenari viu on s’hi manifesta la força que dota de vida a la vida. Al món s’hi reflexa l’origen que ha engendrat l’existència, la capacitat que la manté en un constant procés de canvi. Vist així, el planeta Terra, lluny de ser un mer objecte inert, és el substrat a través del qual la vida passa de ser una força abstrusa a una forma tangible i perceptible.

L’experiència cosmoteàndrica

Raimon Panikkar, químic i clergue catòlic que, a part del catolicisme, també professava l’hinduisme i el budisme, deia que la realitat és cosmoteàndrica o antropoteocòsmica. Això vol dir que la realitat és un tot al qual li albirem una dimensió o fase orgànica –la naturalesa–, una dimensió o fase humana –en el nostre cas, com a persones que som–, i una dimensió o fase divina –creadora i sustentadora, intangible i inefable en si mateixa, però intrínsecament vinculada a les altres dues i, per tant, recognoscible i aprehensible–. Les esferes divina, còsmica i humana són inseparables entre si i mútuament interdependents, però tanmateix distingibles, perquè no és el mateix el diví que l’humà o la naturalesa.

El cosmoteandrisme, més que la definició de la realitat, és la descripció d’una experiència –l’experiència cosmoteàndrica–, una experiència que consisteix en percebre que Déu, el cosmos i un mateix fan matx. «Dins de mi hi ha una font que no soc jo mateix», diu Panikkar en una entrevista d’Antoni Bassas. «Aquest ésser», prossegueix, «és el veritable jo».

Segons Panikkar, doncs, el veritable jo no soc jo, sinó que és Déu en mi i en aquest món. Des d’aquesta experiència, no existeix un jo que pugui independitzar-se del cosmos o de Déu, simplement són tres esferes distingibles però indivisibles.

La fesomia d’Al·là

La visió de Déu, de l’ésser humà i de la naturalesa que es plasma en l’Alcorà no divergeix gaire de l’experiència científica, cristiana, hindú i budista de Raimon Panikkar. Com escriu l’estudiós paquistanès de l’Alcorà Muhammad Iqbal, «no hi ha dubte que la finalitat immediata de l’Alcorà és la reflexiva observació de la naturalesa, per tal de fer despertar en l’ésser humà la consciència i elevar-la per mantenir una relació amb Déu i amb l’univers».

Com sovint reciten els musulmans, l’Alcorà proclama que «mireu on mireu, allí hi veureu la fesomia d’Al·là». Mirem a on mirem, aleshores, tot el que veiem serà sagrat i reflectirà la majestuosa força creativa de la divinitat. Tot és una revelació, una teofania. El medi extern i la nostra interioritat són àmbits diferents ens els quals s’hi reflecteix una força que fa que es mantinguin units. Gràcies a la divinitat, la vida de les criatures prové de la del medi que els acull, i la vida d’aquest també és producte de la d’aquests.

Sense criatures poblant l’univers no hi hauria peces que el conformessin, i aleshores no hi hauria, i sense la força que els aviva a uns i altres no hi hauria res.

Si som aquí, diuen els textos de les grans tradicions de saviesa, és per contemplar la vida que ens posa en moviment i ens fa ser u amb el món, per admirar el rastre que la força-font de la vida deixa per tot arreu en tot moment i, simplement i de manera natural, exclamar «oh!», perquè en la naturalesa i en nosaltres hi veiem i hi sentim una força incommensurable que ens porta a estimar el món com ens estimem la nostra vida i com ens estimem a Déu.