04 Feb Paraules que porten al mar o quan el silenci es fa paraula

Les paraules arriben. I tant que arriben! Arriben ben endins.

De vegades, quan la vida en mostra la seva gran profunditat, diem allò de que no tenim paraules. No sabem què dir, i ens quedem muts.

I es fa silenci.

Paraules que emergeixen de la font

Quan es fa el buit és el moment de no dir res. No cal pas forçar que arribin, les paraules. Potser n’hi ha prou amb la mirada. De fet, amb la mirada en tenim més que de sobres per abraçar-nos i sentir-nos uns als altres.

Una simple mirada de complicitat pot despullar-nos de totes les fronteres casuals, i presentar-nos cara a cara amb la veritat.

I pot ben ser que aleshores, com d’imprevist, les paraules brollin, i ragin com una cascada, carregades de la veritat que s’ha presentat, verbalitzada.

Paraules que porten al mar

Els discursos prenen sentit quan els revela la realitat en si mateixa, quan els inspira una evidència, quan els regala una experiència.

El discurs és com el curs d’un riu que avança, des de la font i cap al mar, ple de vida i d’energia. Quan el discurs ha emergit de la font d’on brolla la paraula, porta al mar, i arriba al fons, perquè explicita la profunditat més insondable, i transmet de cap a peus tota la força que l’aviva.

La paraula que conté la realitat viscuda la revela, i la transmet, i l’aporta. Quan el silenci es fa paraula el discurs arriba al mar, i la font queda plasmada.