15 Mai A quina acció associes l’espiritualitat?

Les pràctiques espirituals tenen unes formes determinades. Els ritus de les diferents tradicions sagrades prenen cos d’unes maneres concretes, es conformen segons unes característiques que els son pròpies. No qualsevol activitat pot ser considerada un ritus espiritual.

Ara be, l’espiritualitat no es queda restringida al mon dels ritus. Qualsevol acció pot evocar-la, perquè qualsevol acte pot palesar la font que l’origina i plasmar la força que el vivifica.

La intenció, l’acció

Rere qualsevol acció realitzada s’hi troba la intenció amb què s’efectua. Al meu entendre, la força d’aquesta intenció és més rellevant que la seva forma o el seu abast. Estic convençut que quan una acció és realitzada amb una intenció plenament sincera, la seva naturalesa també és plenament espiritual.

Això vol dir que qualsevol tipus d’acció pot ser una activitat espiritual, si és feta des del cor: Anar a la muntanya o passejar per la vora del mar. Cultivar un hort o regar una planta. Escoltar o tocar musica. Gaudir de l’art, apreciar-lo. Acompanyar a les persones estimades, abraçar-les, sentir la seva presència. Practicar la medicina i efectuar cures en favor de la salut d’una persona o un animal. Fer esport, exercici físic. Cuinar i compartir un àpat. Regalar temps, esforç o recursos a qui està necessitat. Parlar i dir la veritat. Compartir la vivència de l’espiritualitat… i un etcètera molt llarg, perquè si hagués de fer una llista de les accions que considero espirituals no acabaria mai… perquè el regne d’allò espiritual és infinit.

El com, més que el què

L’espiritualitat ho pot arribar a impregnar tot. Per fer-ho, això sí, necessita que l’acció realitzada sigui feta de cor. Per descobrir en quines accions s’hi troba espiritualitat serà més rellevant fixar-se en com son realitzades que no pas de quin tipus d’acció es tracta. No podem pas fer una llista de tasques que pertanyen a l’espiritualitat, perquè es tractaria, exactament, de la mateixa que la llista que es faria per enumerar accions que no són d’ordre espiritual.

Les pràctiques espirituals, enteses com a exercici, tenen unes formes determinades, en efecte. Els ritus serveixen per aprendre unes formes, per impregnar-se d’un alè sagrat, per assaborir l’aroma de l’espiritualitat. Ara bé, a mesura que els ritus es repeteixen, i s’integren en la vida quotidiana, la transformen. Inevitablement, tot s’impregna de la màgia que resideix en els ritus. Allò que té lloc en un ritus no es queda en el ritus.

Espiritualitat i acció

La força dels ritus es contagia ens les altres accions, siguin del tipus que sigui i les impregna del seu com: Com es fa un ritus, cal fer-ho tot. L’actitud amb què algú realitza un ritus és la mateixa actitud amb què cal fer-ho tot. Tot és sagrat. Tot ha de ser entès com un espai que mereix el màxim respecte. El què es pretén a través dels ritus és que tot sigui fet amb la màxima atenció i cura.

L’objectiu dels ritus, per tant, no és quedar-se en els ritus. Els ritus són un mètode. Poc a poc, a través d’aquest mètode les intencions de les persones es van polint. És en aquestes intencions on radica la força de l’espiritualitat. A mesura que les intencions es van ennoblint, el conjunt de les accions d’una persona esdevé espiritual.

Portar el temple a tot arreu

El repte de qui camina en una via espiritual és fer-ne, de la seva vida, una expressió constant de la força de l’espiritualitat. Qui s’endinsa en una via no ho fa per allunyar-se del món i evadir-se’n. Al contrari, ho fa per impregnar-lo de la màgia que l’origina, de la bellesa que s’hi albira, de la força que l’alimenta. L’espiritualitat diu que l’eternitat pot treure el cap a cada instant, i l’objectiu de qui s’enamora de l’espiritualitat no és altre que realitzar-ho.

L’espiritualitat és acció, i si bé l’acció més característica de l’espiritualitat és el ritus, quan els ritus s’acaben comença la vida quotidiana. Res ens hauria de fer pensar que aquesta és de menor importància. Les cases on viuen els deixebles, els seus llocs de treball i els carrers pels quals caminen han d’esdevenir temples. Això és possible, perquè al capdavall el temple es troba al cor de la persona.