01 Set Sense fonaments però amb façana

Les empreses fan veure assumeixen compromisos econòmics, socials i mediambientals, però només fan canvis aparents. Els països es vesteixen de democràcia, però la societat es regeix per unes lleis molts desiguals. Em miro el món i sembla que els humans vulguem menar-lo a la seva plena destrucció.

De petit em deien que la Terra era el planeta blau. A mi m’agradava destacar-hi el verd, perquè la vegetació em remet indefectiblement a vida. Ara que ja sóc gran, però, em penso que en aquest món hi predominen el gris i el vermell. Al meu entendre, el gris propi de la indústria i la tecnologia i el vermell intens de la sang són els colors que millor pinten el món en el qual vivim.

Sembla que els humans ens entossudim a aniquilar la vida, o com a mínim a perjudicar-la i a intoxicar-la. Les guerres, i això que estem en ple segle XXI, segueixen a l’ordre del dia. La contaminació, no cal dir-ho, va en augment per molts que també ho facin els compromisos ambientals que assumeixen els estats i les empreses. I les persones, perquè no cal dir que les persones ens comprometem, suposadament, amb el reciclatge i amb el evitar el malbaratament.

La paraula viva i les paraules vanes

Joan Maragall distingia la paraula viva de les paraules vanes: la primera està dotada de sinceritat, les segones estan inflades de retòrica i connectades amb les convencions artificials. Al meu entendre, és una paraula viva aquella que dona veu a l’esperit de qui l’expressa, de manera transparent i clara. Les paraules vanes, en canvi, s’escapen com a respostes previsibles i automàtiques, i provenen del fet que les-coses-aparentment-han-de-ser-així.

La paraula viva construeix els fonaments de la persona i de la societat, perquè és consistent i es basa en la veritat. Per molt que canviï d’aspecte, com ho fan les estacions, segueix sempre viva, perquè l’esperit que resideix en ella és allò que és sempre-viu. Per contra, les paraules vanes no construeixen res, sinó que desmunten a les vives i les confonen i les tergiversen. Aparentment, però, les paraules vanes s’adeqüen al políticament correcte, i s’assemblen molt al que se suposa que ha de ser. Però són pura façana. Són una formes sense fons, són façanes sense fonaments, i la seva durabilitat és tan efímera que el que destrueixen és molt més que no pas el que construeixen. Trenquen més que no aporten, i empitjoren l’escenari. Si no tenim res bonic i sincer a dir el millor que podem fer és estar callats.

La veritat roman a dins

Avui en dia, tant les empreses com els estats s’omplen la boca de paraules vanes, que no tenen fons i que només fan que accelerar la destrucció a la qual sembla que vulguin dirigir-nos. També les persones actuem d’aquesta manera: la gent, habitualment, diu una cosa i en fa una altra. La gent, normalment, parla de coses ben banals i evita tractar els temes que els semblen importants.

La veritat va per dins, i allí roman si no l’expressem i no la compartim. I aleshores no hi ha res que li doni visibilitat, i tot passa a ser aparent, i tot és fet només per quedar bé. Però mentre fem veure que ens portem tant bé, el món empitjora, i així és com se’ns revela que la veritat que no hem expressat és, tanmateix, la única veritat certa, i que el que hem compartit no era res més que una façana contraproduent.

Si nosaltres no expressem la veritat s’expressarà ella a si mateixa. Si no la diem amb paraules s’expressarà amb fets. Avui ja som en aquest punt: és evident que els fets parlen per si mateixos: El nostre planeta blau és més gris i i vermell que no pas verd, o com a mínim és així allí on la petjada humana és més visible.

Sense fonaments però amb façana

Com menys toquem el medi més verd és, perquè per sort el nostre món és fet d’una paraula viva. El món té fonaments i té façana, i per això és bell i perdurable. Les nostres paraules vanes no li fan gran mal.

El mal ens el fem sobretot a nosaltres. El nostre intent de crear una societat sense fonaments però amb façana s’ha evidenciat inviable. Potser som a temps d’aprendre la lliçó, deixar d’emprar paraules vanes i començar a fer servir la paraula viva.

Al cap i a la fi la vida és al fonament de tot.