El progrés tecnològic podria arribar a ser un dogma, va avisar el vell Sunzi a uns joves que no se l’escoltaven gaire. Quan es consideri que tota innovació tecnològica és sempre convenient i digne d’implantar-se, pel simple fet de ser innovadora, tindrem la certesa que aquest dogma s’ha imposat.

Si un govern (públic-privat, per exemple) s’aferra a aquest dogma i el converteix en el seu manament clau, el règim pot esdevenir una tecnocràcia, que és aquell sistema en el qual la màquina és al centre de totes les operacions, i fins i tot preval per sobre la persona, el criteri de la qual passa a ocupar un rol secundari.

En una tecnocràcia, la qualitat de vida s’assimilarà a la modernitat de la tecnologia utilitzada. Això farà que moltes persones creguin que el seu benestar depen de les possibilitats de la tecnologia que tenen a l’abast, i que es considerin a si mateixes ciutadanes de segona classe, ja que creuran que allò de que disposen és insuficient.

Aquest règim (que de fet només seria una dictadura com qualsevol altra, amb una religió com qualsevol altra) voldrà fer veure que sap arribar molt més amunt que qualsevol altre sistema de govern, i que hi sap anar molt més ràpid. Però de fet no podrà amagar que dirigeix a la societat cap a l’abisme, perquè les diferències seran cada cop més grans, i la massa de la població, enlloc de tirar endavant el país, romandrà en la dependència.

És per això que penso que aquest sistema no se sostindrà, va acabar de dir Sunzi, malgrat que s’adonava que ja no se l’escoltava ningú.