07 Gen A major immanència, més transcendència

Estudiar coses que tenen lloc en un altre indret o en un altre moment històric, vet aquí una manera de fugir d’allò imminent. Fer-ho és allunyar-se de la mística, l’espiritualitat. Però, no era l’espiritualitat quelcom que tenia a veure amb el transcendent? I amb l’immanent, hem de dir, perquè a major immanència, més transcendència. Anem a veure-ho.

La Tendència actual

Actualment vivim temps en què la gent prefereix estudiar allò que li cau lluny. Hom prefereix fer abstracció de la vida i estudiar-la com un objecte extern. Avui, de fet, no és que es rebutgi la transcendència, més aviat el què passa és que se la desconeix, i això és així perquè hom no penetra plenament en l’immanent.

Avui en dia hom no presta atenció a sentir la unicitat. Hom desconeix la rellevància que té allò immediat, allò que està tenint lloc en el moment precís, en l’indret en què ens trobem. La immediates sembla una cosa subjectiva, i com a tal sembla tractar-se d’una qüestió de menor rang, en relació a l’objectivitat, aquell horitzó que malgrat que hom reconeix que no existeix, és perseguit tothora.

El prestigi que ostenta l’objectivitat fa que l’experiència subjectiva caigui en una segona categoria. I des d’aquí vull reivindicar la rellevància d’allò que experimentem de manera subjectiva, és a dir, en primera persona. Allò que vivim ens resulta cert. Allò que vivim és rellevant per nosaltres. Allò que vivim es queda sempre amb nosaltres, determinant-nos i conformant-nos.

Encara més: allò que vivim en primera persona i d’una manera plena, ens ofereix una escletxa al transcendent, i és que la transcendència no pot apreciar-se si la ment està viatjant en el temps o en l’espai. La transcendència es revela quan hom està present. El transcendent, essent etern, penetra el present, perquè és en aquest indret des d’on el podrem apreciar.

Si la nostra consciència no es troba plenament immersa en l’immanent –en l’instant present i en els fenòmens immediats– no hi ha possibilitat d’aprehendre el transcendent.

Això vol dir que l’immanent i el transcendent són contraris, però no són pas contradictoris. A major consciència de la immanència, més aprehensible resulta la transcendència. Qui fuig del present no degusta el transcendent. Qui es refugia en viure un període que diferent a aquell en el què es troba i pensa en un indret en el qual no viu, no pot apreciar el transcendent perquè no degusta l’immanent.

Adualitat

Assumir la complementarietat dels contraris és el què s’anomena adualitat. L’adualitat en diu que l’existència s’aboca al transcendent i la transcendència a l’existent, bo i essent coses diferents i separades. Essent una sola cosa, en són dues. L’adualitat ens diu que la realitat no és ni dues ni una. Adualitat vol dir que alhora hi ha unitat i dualitat.

Dit d’una altra manera, és una unitat bipolar. Segons com se miri és dual, segons com no ho és. Segons com tot quadra, segons com no quadra res.

El contrari de l’adualitat és no sentir la unicitat, és sentir-se incomplet, és viure com una mena de separació de la pròpia essència, és no entendre que, en realitat, la pròpia essència es troba en l’existència que estem tenint.

Si no se sap apreciar la complementarietat dels contraris no es pot percebre la seva unicitat.

La pretensió d’objectivitat és una pretensió d’universalitat. I, disculpeu, però… aspirar a comprendre la universalitat d’allò que hom observa, no és potser una pretensió massa ambiciosa? Algú es creu, realment, que té una posició objectiva respecte les coses que observa?

Pensar-ho és tenir realment una creença esbiaixada. De fet, és fugir d’allò immediat, i per tant, també, del transcendent. El transcendent no és objectivable, tampoc ho és l’experiència subjectiva. Ara bé, l’experiència viscuda és sempre les dues coses, és subjectiva i és transcendent. És adir, sense deixar de ser subjectiva és més que subjectiva i sense deixar de ser transcendent és imminent.

És les dues coses, és a dir, n’és una de sola: és experiència viscuda.

L’experiència és adual

L’experiència viscuda és adual, perquè és una sola cosa –vivència– i és dues coses –transcendència i immanència–.

Qui no és capaç de percebre l’adualitat de totes les nostres experiències és que no està prou atent. Cal estar ben present en l’immanent per percebre que no hi ha immanent sense transcendent, és a dir, que l’experiència subjectiva és més que una mera experiència subjectiva. Quan hom, en canvi, és plenament conscient del què està vivint, sent que la seva experiència és molt més que una cosa subjectiva: sent que la seva experiència és certa, sent que quadra amb el què ha de ser.

Quan la nostra experiència particular ens revela ser més que el què sembla ser, i ens demostra estar connectada amb tot el què està passant, percebem la realitat tal com és. En aquests instants podem gaudir d’una experiència plena, i ens adonem que això és molt més que una experiència subjectiva.