12 Gen Quan les religions fan més mal que bé

En qualsevol espai s’hi pot celebrar una missa. Tots els llocs són bons perquè els musulmans hi facin la salat, l’oració. A tot arreu s’hi pot resar, meditar i invocar a Déu. Un espai de culte, de fet, no és més que un espai que serveix per permetre que aquestes activitats es realitzin de manera pràctica. Només això.

Un lloc de culte no és un espai sagrat

El creador ha donat existència als mons. Tota la creació és sagrada, naturalment, perquè és manifestació de la força de la divinitat. Tot és obra seva.

Un lloc de culte, per tant, no és realment un espai sagrat, o com a mínim no és un espai més sagrat que qualsevol altre. Des de l’òptica de qualsevol creient de qualsevol tradició religiosa, tota la creació és sagrada. Ho és pel fet de ser obra del creador. Sens dubte, els llocs de culte són indrets on s’hi té en compte el sagrat, on se’l vol sentir o al·ludir. Un lloc de culte és on els creients recorden a Déu… però també se’n recorden d’ell quan surten i agafen el cotxe, quan són a la cuina i preparen el sopar, o quan es fiquen el llit i s’adormen.

Al capdavall, el què importa en això de les religions són les accions dels creients. I quan són fetes amb la consciència de déu és que estan dotades de sentit.

Tenir cura de recordar

Un lloc de culte és un espai on es té cura de que el creient pugui recordar a Déu. Tot allò què s’ubica en aquest espai té aquesta funció. És per això, i només per això, que pot ser que aquest lloc sigui més propici per a les activitats religioses que altres espais.

El més important d’un espai religiós és l’activitat espiritual que s’hi realitza. L’important d’un lloc de culte és què s’hi fa, i amb quina actitud es fa. Això és molt més rellevant que qualsevol element que podem trobar-hi, que no té altra funció que la d’estar al servei d’aquesta comesa. L’important del lloc de culte és l’acció que hi té lloc.

L’actitud que es té i el comportament que es manté, els valors que es tenen en compte, els gestos que es realitzen, el to de veu amb que es parla… són clau, i de fet tots els llocs de culte de les diferents tradicions religioses ho tenen en comú. Per diferents que semblin els diversos llocs de culte del món, comparteixen un esperit de respecte i recolliment. Els llocs de culte es diferencien per l’aspecte, però ja no es diferencien tant la devoció, l’entrega, la pau o la germanor de la comunitat que es troba en ells.

Assaborir la perplexitat

Els creients del món som gent de diferents cultures, que parlem en diferents llengües i ens relacionem amb la font de la vida de maneres ben diferent. Ara bé, tenim en comú el fet que habitem una mateixa realitat, que les nostres existències estan interrelacionades, que respirem un mateix alè vivificador i omple el nostre cos una mateixa aigua.

Si els llocs de culte són espais de connexió amb la divinitat, les invariants comunes a tota la manifestació hi han prendre més força que les variants que generen la diversitat. Les criatures són persones diferents i úniques, en efecte, però allò que fa que siguin qui són és també únic. És a aquesta font única que apunten les religions. Un espai de culte, per tant, sigui de la tradició religiosa que sigui, ha de ser un lloc on s’hi respiri l’alè de la divinitat, on s’hi plasmi una energia universal comuna, on s’hi manifesti el vincle que permet la unicitat de la realitat, on s’hi assaboreixi la perplexitat.

L’actitud

Qui acudeix a un lloc de culte o decideix formar part d’una comunitat religiosa ho fa perquè té l’anhel de descobrir allò que comparteix amb els altres. El creient vol avivar allò que fa que s’assembli als altres, allò que té de comú amb ells: l’origen, la força creadora, els principis que regeixen la vida.

Si, per contra, un fet religiós o una pràctica que té lloc en un espai de culte posa l’accent en allò que distingeix a unes persones d’unes altres, o un poble o a una comunitat de les altres, i que inferioritza les altres maneres de fer, aleshores és ben bé que la finalitat d’aquestes pràctiques no té a veure amb la ultimitat compartida per tota la creació sinó amb quelcom d’uns-però-no-d’altres. En aquest cas és probable que la pràctica religiosa sigui contraproduent i faci més mal que bé.

Un religió no pot quedar-se mai tancada en si mateixa. L’objecte que la motiva és allò que escapa a tota categoria. La religió remet a allò que transcendeix totes les formes i, al mateix, les travessa a totes.

La religió apunta a l’obert

Quan les religions no serveixen a allò compartit per tothom i, per tant, no afavoreixen la justícia social sinó que promouen els blocs i les classes, és obvi que no estan fent la funció d’una religió. És probable, aleshores, que considerin que l’espai on ells es reuneixen és sagrat, perquè en fer-ho estaran considerant que els espais on es reuneixen altres persones no ho són.

Una religió que no s’obre a allò que hi ha més enllà de les religions no és una religió. És un grup d’una altra mena.