28 Jul Aprofundir en la via espiritual i penetrar la realitat

Cada camí espiritual –un procés interior de retorn a la font– segueix sempre un itinerari coherent i precís, alhora viu i orgànic. Cada persona viu el seu camí a la seva manera, encara que sempre es tracti de camins que van i venen del mateix lloc.

Cada camí espiritual és únic, personal i irrepetible. Però això no treu que tots els camins espirituals tinguin elements en comú. Tots són viscuts, malgrat les seves diferències, de maneres similars. Tots consisteixen en una afinació dels sentits. Tots porten a una presa de consciència. Tots aporten un aprofundiment que permet una progressiva apreciació de la realitat cada cop més fidel a com és realment.

Una realitat canviant

La realitat canvia a cada moment. Aquesta és una de les primeres observacions que es fan quan hom s’obre al coneixement del que veu, pensa i sent. Cada instant ens porta coses noves. Mai res és repetit. Tot és sempre nou, únic, singular.

La realitat de l’existència es caracteritza per la seva unicitat. Sempre hi ha només una realitat singular. D’alguna manera, la pluralitat no existeix, perquè ni hi ha dues coses iguals ni hi ha dos moments idèntics. Tot és sempre únic.

Podem dir que la unicitat és inefable, malgrat que pot ser coneguda. La tenim a les mans i, al moment, de les mans se’ns escapa. Per naturalesa, la realitat existenciada és sempre canviant. Una vegada tenim coneixement d’una faceta de la realitat, aquesta canvia ràpidament per mostrar-nos una altra cara.

«Mireu on mireu sempre veureu el rostre d’Al·là», diu l’Alcorà (2:115), que ens adverteix que Al·là no pot associar-se a res en concret, però que s’aprecia en tot en general.

Dels fets als processos

Podríem dir que el primer al que es presta atenció és als fets. El primer que destaca, quan hom posa l’ull sobre la realitat, és que regala instants impressionants. Els momentum ens captiven. Ja sentim enamorament o por, tristesa o alegria, quan vivim intensament apreciem la majestuositat del món. La seva bellesa i la seva grandesa ens aturen meravellats. Sovint ens adonem, per moments, que podem arribar a sentir sensacions molt i molt rellevants. Hi ha experiències que ens desperten unes ganes boges d’aprofundir en el coneixement de la realitat.

Un bon dia, però, immers en la recerca dels moments màgics, t’adones que els fets sempre tenen lloc en el marc d’uns processos. De sobte, ja no poses tanta atenció en els fets puntuals. Descobreixes les dinàmiques en les quals tenen lloc els instants, i t’adones que aquests sempre estan lligats. Així és que la trama passa a ser més important que les coses que aquesta ens porta.

Descosificar els fenòmens i les coses

Adonar-nos dels processos ens permet descosificar els instants i els objectes. Observar els processos porta a entendre que les coses no estan separades. La unicitat que feia que cada instant fos únic i que cada objecte fos singular ens remet, de fet, a una única i gran unicitat, macrocòsmica, en la qual tot té lloc i que és expressada per totes les coses.

Aquest u és viu i immens. Paradoxal. Singular i plural a la vegada. Inefable però assaborible. Més gran que la més gran de les coses i més petit que la més petita. En ell es troben els contraris. «Tot ho he creat per parelles», diu l’Alcorà (51:49), que ens ensenya a entendre que els fets oposats no són contradictoris: el dia s’alterna amb la nit i l’estiu amb l’hivern, i malgrat que les naturaleses d’un i altre extrem siguin oposades, s’hi revela una congruència.

Dels processos a les forces i de les forces a les intencions

A poc a poc segueixes madurant, i t’adones que les dinàmiques –els processos– tenen lloc gràcies al fet que unes forces les impulsen. Unes forces esperonen els processos, els promouen, i finalment els extingeixen. D’alguna manera, rere aquestes parelles que ens mostren que el món es mou es pot intuir el principi que les origina, la font que els dona vida. És la força que prové d’aquest principi el que origina les parelles, i això vol dir que la seva vitalitat no és pròpia d’elles, no s’origina en elles, sinó que un alè extern a elles els insufla la vida i els dona moviment.

Més endavant, una vegada has acceptat que els fets hi són perquè uns processos els originen, i que els processos tenen lloc perquè unes forces els produeixen, t’adones que tot això succeeix perquè una intenció vol que sigui així. Les forces que provoquen els fets i els processos sorgeixen perquè una intenció els vol crear. Diu l’Alcorà (36:82) que Al·là, «quan decreta l’existència d’una cosa, diu tan sols: “sigues!”, i té lloc».

La intenció d’Al·là

Quan una intenció està ben enfocada té una força originadora impressionant. Només cal tenir una intenció pura, real, sincera, i les forces per generar allò que aquesta invenció vol efectuar sorgeixen soles, com del no-res, perquè estan contingudes en la intenció mateixa. «Els actes valen per les seves intencions», diu un hadit.

La intenció, niyya, és allò que dona ànima a l’acció, allò que li dona realitat. D’alguna manera, la intenció és una llavor que Déu posa al cor de l’individu, que ha de fer l’esforç perquè aquesta pugui créixer i desenvolupar-se de la manera que li és natural. La realització és aquest procés. No és, doncs, un fet. I la realitat és una força, o una intenció. Tot pren una dimensió de profunditat més àmplia que la que semblava a primera vista, quan ens vam introduir en l’espiritualitat amb l’afany de viure amb més plenitud cada un dels instants que la vida ens regala.

Aprofundir en la via espiritual i penetrar la realitat

La llavor necessita una terra fèrtil i humida. Necessita aigua i llum. Déu també aporta tot això. Déu entrega la llavor que produeix les coses, i també proveeix el que es necessita per tal que creixi correctament.

És aleshores que al caminant li sorgeix una pregunta inquietant: «Qui soc jo, si tot és de Déu?». En efecte, tot ho fa Déu, tot sorgeix de Déu, tot es retroba en Déu, i nosaltres només en som testimonis. Nosaltres tenim l’oportunitat de prendre consciència de la seva grandesa. Nosaltres, si prestem atenció a com va el món, ens adonem que la Seva presència és real i que pot apreciar-se rere tot el que té lloc.

Al·là ha volgut crear el món per reconèixer-se, i nosaltres som els ulls amb els quals es contempla, les cames amb les quals camina i els braços amb els quals ens estreny i ens empeny. Si ens hi fixem bé, veurem que cada un dels fenòmens que té lloc ens ho revela, encara que de manera tan subtil que sol passar desapercebut.