15 Set Avui és la Nit de les Religions

Avui és La Nit de les Religions, una jornada de portes obertes de les diferents comunitats religioses de la ciutat. En 50 espais de la ciutat s’hi pot degustar l’espiritualitat que és viva entre nosaltres amb múltiples sabors

Aquesta diversitat que avui obre les seves portes a Barcelona demostra una gran riquesa. La pluralitat és un valor que ens enriqueix i del qual n’estem molt orgullosos. Que a la nostra ciutat i al nostre país si puguin celebrar tots aquestes és un motiu per alegrar-nos.

Però la gràcia no és que tots aquests actes siguin diferents, sinó que en tots ells s’hi parla d’una mateixa cosa: En tots ells s’hi evoca i s’hi posa de manifest allò que tots tenim en comú, allò que fa que avui tots estiguem estar aquí –i celebrem tots aquests actes tan diversos–, allò que ens dóna vida a tots nosaltres, aquí i en tots els altres espais, i ens manté en vida. D’això parlarem avui al vespre, encara que potser ho farem de cinquanta maneres diferents. El sentit de tots aquests actes no radica doncs en la seva diversitat, sinó en la unitat que palesen.

Una celebració de la unitat

En la nit d’avui, mesquites, esglésies, dojos zen, gurudwara i tants altres espais de culte de la ciutat ens obren les seves portes. En tots aquests indrets ens parlaran de l’espiritualitat de cinquanta maneres diferents, en llengües diferents, i amb vestimentes diferents. I tant. Les que calguin. I per això cal parlar de la diversitat, però no hi ha diversitat sense unitat, i és precisament del què ens uneix que es parlarà en cadascun d’aquests llocs.

La religió porta a l’espiritualitat i l’espiritualitat porta a allò sagrat. Allò sagrat és allò que ens uneix, és allò que no fa que siguem diferents sinó iguals. És sagrat el vincle que ens relliga, i la d’avui és una festa de celebració d’aquesta unitat que podem considerar sagrada.

Sentir la unitat

Quan experimentem amor, cap a la nostra parella o família, cap als nostres amics i companys, cap als nostres veïns i coneguts, sentim que estem units a ells. Sentir amor no és diferent a sentir unió. I per contra, sentir distanciament és obrir les portes a la discrepància, al conflicte, etc. No és l’amor l’atribut espiritual per excel·lència? I no és l’experiència de l’amor, la sensació de la unió, la millor expressió d’allò sagrat? És per l’amor que avui som aquí!

Les religions i l’espiritualitat, si és que realment ho son, ens parlen de la unitat, ens ensenyen a sentir-la –és a dir, ens descobreixen l’amor– i ens ensenyen practicar-la. La unitat es practica amb totes aquestes pràctiques que avui mostrem en tots aquests actes: La lectura i la recitació dels textos sagrats, la poesia i la música dels grans artistes, la dansa dels cors en moviment… Tot allò que ens faci vibrar i ressonar amb els altres ens fa adonar-nos que som u.

El vincle invisible

La riquesa i la diversitat que tant ens agrada celebrar en aquesta ciutat diversa i plural és possible gràcies a una unitat inherent. Entre vosaltres i jo hi ha un vincle. Potser és invisible i no el veiem, però és aquí. Estem units. Tots. Per estar vius, depenem els uns dels altres. No som éssers aïllats, independents, autosuficients. Estem tots vinculats… i allò que ens uneix és allò sagrat. Sovint ens passa desapercebut, aquest vincle que ens uneix, però és aquí, entre nosaltres, entre cadascú de nosaltres, i dins nostre, perquè aquest mateix vincle fa que dins nostre també tot hi estigui cohesionat.

Repeteixo: és per això que som aquí, per parlar d’aquest vincle, per cantar-li cançons i recitar-li poesia… En definitiva: per posar-lo de manifest. Aquest vincle que ens manté en vida sens genera admiració, i és per això que som aquí. No som aquí per parlar de les diferents variants: Cadascú té la seva variant i la seva forma específica. Les variant es palesen soles, i les acceptem. Som aquí per intentar que se’ns manifesti aquest vincle que de vegades sabem apreciar però altres vegades ens passa desapercebut i no sentim més que distanciament.

Perquè l’Islam? Perquè una via sufí?

I si la pregunta és perquè vaig entrar a l’islam i perquè vaig entrar a una via sufí, he de dir que no ho vaig decidir jo. Jo simplement vaig presentar-me en un lloc com aquest en un dia com avui, i val a dir que hauria pogut anar a qualsevol dels cinquanta actes que avui tenen lloc. Però vaig venir en un que era com aquest. I em va agradar. I vaig tornar al següent. I després vaig començar a assistir a les trobades, per reunir-me amb tota aquesta colla de gent, als que considero els meus germans, perquè sento que ho són.

I simplement no em vaig fer la pregunta de si havia d’entrar o no, o potser hauria de dir que quan em vaig fer la pregunta ja era massa tard, perquè ja em sentia dins. I això vol dir que quan em vaig fer la pregunta la truita ja s’havia girat, i la pregunta que em vaig fer va sortir així: Hauria d’amagar això? Hauria de fer veure que no vinc aquí? Ho hauria de portar en silenci? Hauria de sortir-ne? La resposta, naturalment, va ser que no, és a dir, que sí, que calia seguir a dins i calia fer això que avui estem fent, és a dir, presentar aquest acte i donar a conèixer l’Islam i el sufisme, perquè és natural fer-ho, i no fer-ho seria amagar el què sento.

No és que els meus germans i jo haguem decidit venir aquí a fer això, és que simplement ens ha sortit així… i no ens n’amaguem.