21 Des La continuïtat de la vida

Fins on jo sé, totes les tradicions religioses donen continuïtat al fet de la vida més enllà de la forma concreta que aquesta pren en un cos. Tant la vida de les persones com les dels cucs continua després de la seva mort. La mort, de fet, és una aparença, un canvi d’estat.

La vida pot continuar perquè no pot cosificar-se. No hi cap del tot, en els objectes que l’allotgen.

La vida travessa l’existència

Les tradicions religioses no cosifiquen la vida: La vida, diuen, és més un verb que un nom, és més una força que un ens, és més un procés que un fet. La vida travessa l’existència i li dona cos físic i ritme, però prové de no sabem on… de més enllà d’aquest cos al qual sí que coneixem i gràcies al qual es revela.

Tan bonic és creure això com considerar que la vida sorgeix de l’existència, i cap de les dues coses està pas demostrada. Segons les diferents tradicions religioses, les amebes, com els cucs o els primats, també tenen vida eterna. I la tenen en la mesura que no tenen vida pròpia: És aquesta vida pròpia la que s’acaba, no la Vida una, la de la divinitat o font matricial, que no s’esgota mai i que com una manxa aviva la vida sense fi.

Perquè hi ha persones que se’n riuen d’aquells que creuen en la continuïtat de la vida? Que potser ells tenen la manera de fer-la i desfer-la, de crear-la del no res i d’anihilar-la de nou? tan científic és creure que la vida apareix quan se’ns mostra com que no ho fa abans, però no en tenim constància.

La Vida no té límits

El miracle de vida, ens diuen les tradicions religioses, és que es tracta una realitat perceptible però fugaç. La vida no és una cosa, perquè no té límits que l’empresonen. El que sí que és una creació tancada són les criatures que ens la mostren, naturalment, i gràcies a això la mostres: són el recipient gràcies al qual podem apreciar la vida. La Vida, però, és molt més que aquests receptacles que ens la mostren. És un procés inesgotable, i la seva naturalesa és tal que no té límits.

El problema és quan identifiquem la pròpia vida amb el si mateix. El si mateix és finit, però no ho es la força que li dona vida. Quan confonem una cosa amb l’altra ens creiem que la vida s’acaba on acabem nosaltres. Però no, el nostre cos romandrà inert quan la vida se’ns en vagi. La vida que hi ha dins nostre continuarà el seu camí.

Morim per conèixer la vida

No podem observar la vida com si es tractés d’un mer un objecte perquè no ho es. Precisament per això morim: si els cossos fossin la vida, la seva vida s’acabaria, o s’acabaria amb ells.

Però la vida marxa els cossos i, en fer-ho, ens demostra que les criatures i la Vida no son una mateixa cosa: Els cossos ens permeten identificar la vida. Gràcies a ells la podem percebre i conèixer. Però no podem identificar una cosa amb l’altra, per això tenim la mort. És ella qui ens permet conèixer la grandesa de la Vida

Per conèixer la Vida necessitem la vida i necessitem la mort: A través de la vida, la sentim i la percebem. A través de la mort, ens adonem que no queda retinguda en nosaltres, ni en cap de les formes amb que la veiem, i així és que entenem que la vida escapa a totes les formes, tot i palesar-se a través d’elles.

La vida i la mort treballen en equip i, plegades, ens mostren que la Vida no és una cosa sinó un procés.