10 Jul La llibertat de la vida

No cal que creguis en Déu. N’hi ha prou amb que creguis en la realitat. Que creguis en tu. En mi. En que els somnis son ensenyaments i les paraules, intents.

N’hi ha prou amb que creguis que la música es més que un pentagrama amb signes, que la salut es més que l’absència de malaltia, que el saber és més que acumular coneixements, que la realitat el parla i et diu coses que pots entendre, malgrat que no podries explicar-les.

N’hi ha prou amb que creguis que n’hi ha prou –i de sobres!– amb el que tens i ets. Que no et cal res mes, perquè res et manca per poder creure en tu mateix.

I és que n’hi ha prou amb que et creguis, perquè ja ets; i essent, esvaneixes el sentit de moltes de les preguntes que et pots formular. Si sents, clar.

I si sents, trobes una certesa: allò que perceps.

N’hi ha prou, per tant, amb que creguis en allò que és veritat, perquè no tot és fútil o falaç.

N’hi ha prou amb que creguis que allò real és real –amb o sense vels–, i que per més capes que li posis al damunt mai podràs negar-ho definitivament.

N’hi ha prou amb que creguis, aleshores, que despullat no ets pas gaire diferent a vestit. Que creguis que la vida, que pren forma una vegada i una altra, escapa a sotmetre’s a les fesomies que presenta. I no es deixa empresonar perquè és lliure.

N’hi ha prou amb que hi creguis. En tu, en la vida, i en la seva llibertat.

N’hi ha prou amb que creguis.