La vida que s’amaga rere les vicissituds - Sufi.cat
6442
post-template-default,single,single-post,postid-6442,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
La vida que s’amaga rere les vicissituds: fase de construcció. Foto

La vida que s’amaga rere les vicissituds

El camí de la vida és ple de sorpreses. Potser les rutines ens ho amaguen, i per això sovint no ens n’adonem, però de vegades, enmig d’allò més quotidià, s’hi obre una petita escletxa que ens permet albirar la meravella.

Hi ha moments en que l’impensat pren forma i la vida esdevé sorprenent. Copsem que el nostre món no és només nostre, sinó que té lloc en el si d’un univers immens, i que malgrat ser tan petits com som, tenim l’oportunitat d’assaborir la seva grandesa. Aleshores ens sabem afortunats, perquè prenem consciència que la nostra petitesa resulta més que suficient per poder sentir la immensitat de l’existent. I li agraïm a la vida el fet de poder viure, perquè la nostra vida, per molt que sigui tan petita, és ja vida, i això vol dir que conté en ella el secret o l’essència de tota la vida.

La vida que s’amaga rere les vicissituds: fase de construcció

Al llarg de la vida ens passaran tota mena de coses. D’entre totes elles, les més rellevants –per bé i per mal– seran aquelles que ens succeiran d’una manera inesperada. S’hauran presentat sense previ avís i hauran vingut per canviar les nostres vides d’una manera tan natural com inevitable.

Quan som joves no acostumem a veure-ho així, perquè tenim molts projectes al cap i volem realitzar-los a la nostra manera. Encara no hem tingut temps d’aturar-nos a veure com és realment el món. Som molt creatius, però també una mica il·lusos, i com que les inspiracions que ens arriben ens agraden, volem convertir-les en la nostra obra i construir-nos un futur.

Per això després d’una fase plena d’intents de construcció n’arriba una de desconstrucció, perquè el que havies volgut fer no ha sortit com havies previst. Inevitablement, t’adones que les coses són molt diferents a com les havies imaginat. Res és com havies esperat.

En aquest punt, veus que tot el que has fet es desfà com si fos un castell de cartes, i així és com aprens que la-teva-realitat no és la-realitat-tal-com-és. Davant teu, tot s’ensorra, i t’adones que mentre et pensaves que construïes uns fonaments, en realitat només estaves aixecant una bastida.

La vida que s’amaga rere les vicissituds: fase de desconstrucció

Tot s’ensorra, aleshores. Tot s’ensorra però no caus. No caus perquè no et dissols, ni desapareixes. No t’acabes, i la vida no se’n va. Segueixes aquí, i hi segueixes perquè la vida et sosté igualment, com ho ha fet sempre.

Constates que no ets tu qui si sosté a si mateix, i que no son les teves pròpies creacions el que et permet seguir en vida. No és pas gràcies al que tu fas, que segueixes amb vida.

Tot és gràcies a la vida. I això ho veus en el precís moment en que tot es trenca. En aquest lluny de decaure, t’enlaires, i assaboreixes una de les experiències més boniques que pots viure: t’adones que el més important d’aquesta vida, el que més compta, no és el que has fet tu, sinó el que la vida ha fet per tu.

T’eleves i descobreixes que dins teu hi ha tot un esquelet. La vida l’ha fet per tu, i te’l regala. I gràcies a aquest immens regal que et fa pots sentir tota la força de la vida. La meravella és descobrir que en la teva menuda vida hi ha espai perquè la força de vida hi aboqui tota la seva immensitat. Certament, el que la vida ha creat per tu és infinitament més potent i bonic que qualsevol cosa que tu hauries pogut donar-li a ella.

La vida que s’amaga rere les vicissituds: fase de reconstrucció

A partir d’aquest dia tot canvia: has vist que en el moment que anaves a caure t’has elevat més amunt del que hauries pogut imaginar, i per això l’únic que se t’acut fer és agrair-ho, i celebrar-ho somrient i fent salts d’alegria. Li dones gràcies a la vida per agafar les regnes del teu esdevenir, i et deixes portar per ella, ja que només ella és capaç de fer-ho tot possible.

Has entrat a la tercera fase de la vida, la de reconstrucció, aquella que més es gaudeix, perquè sents que no cal que facis gran cosa, perquè senzillament has d’acceptar la realitat i coadjuvar amb la propensió de la pròpia vida. Només has de co-participar: has d’obrir-te al que té lloc i deixar que et penetri. Només has de viure, i viure consisteix bàsicament en deixar-se portar per la vida.

En aquesta fase, l’alegria de viure és força constant, i ja no et sembla una escletxa de llum enmig de la foscor. Per això dones gràcies a Déu que sigui la vida qui et construeix a tu, i no a la inversa: res ha sortit com havies previst, les coses no han sigut com les imaginaves, i és precisament això el que fa que puguis constatar com n’és de gran la vida que s’amaga rere les vicissituds.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies