22 Set L’espiritualitat, un camí constructiu de desconstrucció

Què és l’espiritualitat?, em pregunto, i em ve al cap que és quelcom tan sorprenent com conegut. És l’apreciació conscient d’allò que ens resulta íntimament familiar –allò en que confiem plenament i que ens aporta l’estat de més repòs i seguretat que podem sentir– i, al mateix temps, és allò que més estupefactes ens deixa, allò que més meravellats ens fa estar. L’espiritualitat ens despulla davant la immensitat mentre ens revesteix d’una aura consistent i protectora.

L’espiritualitat és una realitat eterna i un procés en moviment. És un camí constructiu de desconstrucció o, més ben dit, un camí de desconstrucció i reconstrucció simultànies. Ens revela el que sempre hem sabut, i ho fa desmuntant tots els artificis que ens hem construït. Al mateix temps que ens trenca els esquemes ens recorda el que ja sabíem. L’espiritualitat ens porta a ser qui som, qui sempre hem sigut, i ens fa deixar de ser qui creiem que érem, qui preteníem o volíem ser. No ens ensenya res de nou, però ens renova. No ens porta a cap altre cantó, però ens fa deixar de ser a on érem.

La força de l’espiritualitat ens fa prendre cos i ens dona forma, ens dona un alè i ens alimenta. La força de l’espiritualitat ens fa envellir i ens fa prendre consciència que d’aquí a un temps indefinit hi deixarem de ser. Si l’esperit és una força sense forma i el cos és una forma sense força, la combinació de l’una amb l’altra, coneguda com a ànima, representa l’espiritualitat millor que cap altra cosa: l’espiritualitat és una força que pren cos i un cos que se subtilitza. Si l’esperit és l’alè vital que ressona en els cossos dels éssers vius, i els cossos són la matèria gràcies a la qual l’alè vital esdevé audible –visible, palpable, aprehensible–, aleshores l’espiritualitat és la trobada entre l’un i l’altre, i el procés que fa que aquesta trobada tingui lloc, i la força que ho fa possible.

L’espiritualitat és, al mateix temps, un procés  i un estat. És la font d’on tot emana, el curs d’un riu en constant desenvolupament, i el mar on tot desemboca. L’espiritualitat és una veu que surt d’una boca i un so que entra per una orella. L’espiritualitat és el matx de l’u i el múltiple, la coincidència de tot allò que es mútuament excloent, la plasmació en el temps d’allò que mai no té lloc ni en tindrà, perquè sempre hi ha sigut.

L’espiritualitat és un camí desconstructiu de reconstrucció que ens porta a deixar de ser qui som perquè puguem esdevenir qui sempre hem sigut. L’espiritualitat, en definitiva, no és altra cosa que el sorgiment de la realitat en l’existència, o el retorn de l’existència a la realitat, penso, perquè entenc que l’existència és passatgera i que la realitat és permanent. L’espiritualitat és la tornada de qualsevol fenomen cap a l’origen d’on prové i el desplegament d’aquest en procés que sigui que s’aboca.