Com podria res esdevenir un clàssic si allò clàssic fos, només, el que serveix de referència o model? No serà que allò que sovint anomenem principis té molt a veure amb les formes, i que per esdevenir clàssic el que li cal a un fet és que palesi la força, inherent en ella, que fa que tingui lloc. És a dir, que l’obra realitzada expressi tota la seva vivesa o, el que és el mateix, que el fons i la forma facin matx, que el present reveli l’eternitat, que l’implícit esdevingui explícit i l’experiència subjectiva es converteixi en realitat objectiva.

Les conseqüències i les causes, una unitat orgànica

M’explico: amb el temps les conseqüències esdevenen causes. Tant és així que no hi ha res que no sigui, de fet, causa i conseqüència al mateix temps. “La conseqüència és la causa de la causa”, apuntava el savi Ibn ‘Arabi de Múrcia. La conseqüència és la causa de la causa, diu, perquè el desig de realització d’allò que anomenem conseqüència ja és viu en la causa. Les conseqüències i les causes s’abracen en una unitat orgànica.

Vist això, crec que podem dir que els clàssics són aquells esdeveniments que aconsegueixen que la simultaneïtat entre ‘la causa’ i ‘l’efecte’ sigui ben patent o, com dèiem, que la força que aviva un gest es faci explícita en aquest.

L’origen és present en el fet

Amb tot, de vegades podem comprendre que no hi ha tals causes ni tals conseqüències, ni tan sols hi clàssics ni models. L’únic que existeix, però dir-ho d’alguna manera, és l’origen, un origen viu i inquiet. De vegades som capaços de copsar la seva vivesa en les coses que tenen lloc, mentre que en altres ocasions en pensem que ‘els clàssics son meres runes, és a dir, ens pensem que les coses són finites i que entre el present i el passat hi va haver un trencament.

La gracia de tenir com a referents als clàssics i de considerar-los com a tal és que en ells s’hi observa com l‘essència i l‘existència son una mateixa cosa (això és precisament ser un clàssic), i això és precisament el que hem de fer que esdevinguin les nostres accions: hem d’intentar que en elles s’hi faci palesa la força que les provoca.

Entre el procés i el fet

En el moment en que deixem de considerar que les conseqüències estan separades de les causes podem assumir que la força de la causa és present en la conseqüència, i podem apreciar la unicitat orgànica entre el passat i el present, entre la forma i el fons, entre el procés i el fet.

Si estem atents albirem que tot el que degustem, en tot moment, conté en si el secret de la unicitat. No cal que esperem a trobar-la en el futur, no cal que l’evoquem en el passat: és sempre viva i sempre s’està manifestant en allò que té existència. Els principis són vius en els actes, els processos es reflecteixen en els fets, les formes mostren les essències. Els clàssics són aquí. Un clàssic és allò que hi és per sempre.

Ben mirat, no hi ha res que pugui realitzar-se i que, en fer-ho, no sigui completament real. És a dir, no hi ha res que prengui existència i que no estigui completament dotat de tot allò que li dona vida. Els clàssics ens ho recorden.

Donem-los vida, doncs.