16 Abr Que la llum de la veritat ens penetri

De vegades et sobrevé una llum
i troba el teu cor tot ple de formes i de coses.
Aleshores se’n torna per allà d’on ha vingut.
Ibn Ata’llah al Iskandari, hikam 205

Ocultar la veritat, o falsejar-la, és possible. De fet, hi ha qui s’hi sent còmode, fent-ho, perquè considera que li convé per alguna raó o altra. Les coses amb què ens ocupem ens semblen importants, moltes vegades, i sovint no som capaços de deixar-les córrer per forçades que resultin.

De vegades un no sap fer-ho millor. Té una relació distant amb la veritat, tot i no voler-ho o no ser-ne conscient.

Apropar-se a la veritat

Apropar-se a la veritat és prendre consciència. És discernir quan es presenta i entregar-s’hi. És aprehendre quan se l’oculta, i lluitar contra l’engany i la mentida, o apartar-se’n i cercar-la en una altra banda.

Cadascú té la seva relació particular amb la veritat. No tots hi estem igual de prop. Per altra banda, el nostre nivell de sinceritat pot variar, i si sabem mètode per realitzar-ho, la nostra relació amb la veritat pot passar a ser més propera.

En els nostres actes, en les nostres paraules i en les nostres intencions s’hi pot fer palès un major o menor grau de veritat. Podem deixar espai perquè la veritat que es troba en nosaltres pugui créixer. L’espiritualitat és, precisament, el procés a través del qual la veritat és desvela. L’espiritualitat ens ensenya a ser cada cop més fidels a la veritat.

L’espiritualitat: un camí progressiu de penetració de la veritat

Personalment, entenc per espiritualitat tota aquella via que ens serveix per aprofundir en la veritat de les coses, que ens ajudi a penetrar-hi, que ens hi faci estar més a prop, i ens ajudi a discernir-la. Entenc que la força que fa que la veritat ens arribi és de naturalesa espiritual, encara que, naturalment, aquesta veritat que se’ns presenta té formes concretes i bé manifestes.

Vull dir que quan diem que 2+2 son 4 estem declarant una veritat espiritual, una llei de les matemàtiques, un principi de la naturalesa. Estem revelant una veritat com un temple, i això és precisament el tema de l’espiritualitat: que es discerneixi la veritats. És a dir, que no ens passi això que Ibn Ata’llah ens adverteix que pot passar-nos: que una veritat ens sobrevingui i no siguem capaços d’apreciar-la.

Obrir-se a la veritat

L’esforç que tenim a les nostres manes és el d’oferir-nos a que la veritat ens sigui donada. En la nostra relació amb la veritat, ella és qui té la paella pel mànec. Això sí, a mesura que ens hi entreguem, aprendrem a reconèixer-la, i poc a poc entenem com és i com actua, encara que sempre ens pot sorprendre.

Acostar-s’hi és familiaritzar-hi, estimar-la, establir-hi un vincle de confiança. Acostar-se a la veritat no sempre porta per força a proclamar-la explícitament. La veritat no ha de ser sempre declarada. Dissortadament, hi ha àmbits en els quals la veritat prova d’entrar-hi, però no hi troba espai i se’n torna per on ha vingut.

Relacionar-se amb la veritat
no vol dir per força compartir-la o proclamar-la:
Senzillament vol dir deixar-se penetrar per ella

Apreciar la veritat, entendre-la

Del que es tracta és de penetrar-hi, de reconèixer-la, de descobrir-la. No es tracta, en canvi, de decidir per ella, de dir on ha d’entrar i on no. Això ja és cosa seva. A nosaltres només ens correspon oferir-nos a que ens penetri i a permetre que ens travessi. estimar la veritat és desitjar-la, però també cedir-hi: tant inconvenient pot ser no apreciar-la com voler-la controlar.

Una vegada hem discernit una certa veritat, per menuda que sigui, podem parlar-ne o podem no fer-ho. Podem explicitar-la de manera patent o podem preferir que només la declarin els gestos i que siguin els nostres interlocutors els que facin l’esforç d’apreciar-la. Cada moment té la seva naturalesa. No ens correspon a nosaltres decidir per ella. A nosaltres més aviat ens correspon acceptar que la veritat és sempre canviant.

En general, quan se l’aprecia se la pot entendre, i si se la pot entendre se la pot secundar. De la mateixa manera que hem fet un esforç per despullar-nos dels artificis que poden fer que no ens penetri, també hem de fer l’esforç de secundar-la quan ens ha vingut a visitar.

Que la llum de la veritat ens penetri,
que sapiguem reconèixer-la, que gaudim de descobrir-la,
i que no sentim la necessitat de decidir per ella.

Posar-se a disposició de la veritat

Si hem après a relacionar-nos amb la veritat, haurem vist quan s’oculta i quan se’ns mostra, i haurem après a gestionar-ho una mica. Haurem entès que de vegades convé que la mostrem amb tota la seva força, i que de vegades és més convenient que ho deixem córrer. Aprendre a relacionar-se amb la veritat serveix per no fer mal o per no fer-en un mateix.

Relacionar-se amb la veritat no vol dir per força compartir-la o proclamar-la: Senzillament vol dir penetrar-hi o, més ben dit, deixar-se penetrar per ella. Deixar que sigui ella qui dicti, en cada cas, fins a quin punt vol ser ocultada o desvelada. Del què es tracta és de no faltar a la veritat, de no ocultar-la ni falsejar-la, però estar de la part de la veritat no és sempre dir-ho tot tal com raja.

La vida té una naturalesa progressiva, i això vol dir que les llums de la veritat que penetren en ella ho fan en diferent grau. Entossudir-se en fer una veritat allí on no se la deixa entrar és contraproduent: ella mateix es retira quan s’aboca allí no se l’aprecia.

En definitiva, estimar la veritat vol dir posar-se al seu servei. Deixar que sigui ella qui proposi, i actuar segons entenem que dicta. La feina de qui es considera un deixeble de l’espiritualitat no ha de ser la de sempre pretendre proclamar-la… sinó la de deixar que sigui la llum de la veritat la que ens penetri a nosaltres.