Tot és extern (o la presència que contempla l’existència) - Sufi.cat
4117
post-template-default,single,single-post,postid-4117,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Tot és extern (o la presència que contempla l’existència). Transcendent

Tot és extern (o la presència que contempla l’existència)

Falta poc més d’una hora perquè el sol comenci a treure el cap. Surto del llit i em rento bé la cara, les mans, els peus. Em trec la son de les orelles i respiro profundament.

M’assec a meditar. Tanco els ulls i m’obro a contemplar. Sento que una força s’expandeix per l’entrecella amb l’objectiu de relaxar-me el front. També se’m relaxa la mandíbula. El cap se’m reclina lleugerament cap endavant.

Això estira el meu clatell, i també fa que la part baixa de l’esquena s’estiri. La respiració s’allarga per moments, i arriba fins l’abdomen.

La força que circula

De nou observo la part alta del meu cos i m’adono que la cavitat de la boca s’ha eixamplat, i això xucla les galtes cap endins. Immediatament, quan me n’adono, em surt un somriure, tant dels llavis com dels ulls, i de nou m’adono de la presencia de la força que sorgeix de l’entrecella.

Aquesta força és com un sol. La propensió del seu impuls és bidireccional: té tendència centrifuga i centrípeta, cosa que estira el front i n’esborra les arrugues, sense que per això aquesta energia perdi una gota de la seva força condensada.

Observo tot això mentre m’adono que té lloc a fora meu, automàticament o sense que sigui jo qui ho produeix. Jo sóc un no-res que ho aprecia, un no-ésser que contempla aquestes forces des de dins i les accepta i les gaudeix.

Tot es extern

Tot el que existeix té lloc a fora meu. Sóc com un punt inexistent, i a fora hi aprecio unes forces i uns objectes –el meu esquelet, la meva carn– que sento que poc tenen a veure amb mi perquè van soles, fan la seva, mentre jo em limito a contemplar-ne els moviments i a sentir-ne les tendències.

Percebo aquestes forces, aquests objectes, a l’exterior de mi mateix com sento a fora que el despertador del meu veí li diu bon dia, o que el motor d’un automòbil em permet reflexionar que ni a l’agost el món s’atura. O com la meva pròpia olor, que m’arriba com una batzegada, com si me la portés el vent i provingués d’una altra banda.

La presència que contempla l’existència

Ja no em reconec a mi mateix. Tot el què veig és una altra cosa. No hi ha res que em permeti considerar-me a mi mateix. No se que sóc. Però sé que observo, que hi sóc, sense ser cosa, i que tot el què sento queda a for a meu, a l’exterior, tot i que hi ha coses que anomeno com a pròpies mentre que d’altres dic que no ho són.

Però no, no hi ha res que em sigui propi. Tot és un do. Tot li pertany a l’existència. A mi només em queda no ser res… i veure-ho tot…

Reconec que l’existència és allà a fora, però que dins s’hi realitza un transcendent, una presència que no puc arribar a veure però que em revela que hi és, això sí, sense ser-hi.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies