21 Abr (Transcric) Una veu que no calla

Quan m’assec a meditar intento deixar la ment en blanc. Naturalment, no s’hi queda mai del tot, per molt que ho intenti. No és pas per això que medito. Ho faig perquè he constatat que la freqüència de pensaments és més baixa, i que la bellesa i lucidesa de les coses pensades és major.

Els pensaments que em venen al cap quan medito solen ser bonics i interessants. Si m’arriben poc a poc, penso, deu ser que volen ser compresos de manera clara.

Per això m’agrada transcriure’ls, una vegada acabo la meditació. Us he de confessar que bona part dels escrits d’aquest blog sorgeixen així. Mentre medito, deixo que m’arribin els pensaments que per una raó o altra ha de venir, i quan acaba la meditació els escric per recordar-los, i per seguir estirant del fil que m’han atansat.

La veu més profunda

Si m’aturo a meditar no és pas per aturar-ho tot i aconseguir un silenci que no arriba. Només ho faig per parar una mica, i tornar a recomençar. Quan acabo la meditació, emprenc un nou camí a partir de les paraules que m’hagin sigut donades. Ho faig perquè crec que si la meva veu no calla és perquè vol que li faci cas.

És per això m’assec sovint a meditar: vull arribar a conèixer les veus més profundes, vull obrir-me a escoltar-les. I una vegada arribin, vull fer-los cas i secundar-les, i estar a la seva disposició per anunciar-les i escampar-les, si és que em sembla oportú fer-ho.