30 Des Idees que cremen

A Abdennur Prado,
lliurepensador que il·lumina i inspira

Les idees ens cremen al cap, i les consumim ràpidament. No les digerim, no les rumiem, no les portem al gimnàs, per tonificar-les i reforçar-les. Les deixem tal com estan, a la nevera, perquè no es facin malbé, perquè es mantinguin com estan.

A la nevera

Ens fa por transformar-les, polir-les. I sobretot ens fa por que elles ens transformin a nosaltres. De les idees que ens semblen estranyes i ens resulten llunyanes no en volem saber res, no fos cas que ens les fem nostres. No fos que les assumim, que ens semblessin bones, que ens cremessin i transformessin en cendre el què abans pensàvem. Ens fa por que les idees ens aïllin del món, si no son compartides pels altres, perquè vivim un món que ja ens accepta, més o menys com som, i qui sap què pot passar si ara canviem.

Les idees que tenim ja son prou bones. Ens convencen, i molt, i ens permeten una gran cosa, de fet: no pensar mes. Ja ho tenim fet. Ja tenim ideologia i creences, i canviant les idees, o ampliant-les, potser encara canviaríem de partit, o de joc o de colors, o de parella de ball. Les idees a la nevera es guarden millor, i no es fan malvé.

I és que seria massa, això de canviar. Perquè pensar ja ens agrada, sí, però canviar ves, que no sabem on porta. Amb les idees hi juguem a bàsquet, més que als escacs, perquè ens cremen a les mans, i el temps passa molt ràpid, i el millor és pensar-les ràpidament, passar-les d’una mà a l’altra, perquè arribin a tothom i entrin a la cistella. Les idees a les mans ens cremen, i les passem ràpidament, a qui tenim més a la vora, abans que acabi el temps, no fos cas que ens trobem amb les idees a le mans, arribada l’hora, i no les haguéssim compartit.

Com si gaudir-les no fos el seu sentit. Com les fessin només pels altres. Com si fossin sempre totes elles per tots. Com si guardar-les no fos de servei. Com si mantenir-les no fos prou digne. Perquè quan son dins no donen prestigi. I és que el millor de pensar que ens aplaudeixin, perquè de fet no volem rumiar sinó que volem tenir èxit. Volem triomfar, i és molt millor una foto fake o una idea aliena ben disparada que una idea ben rumiada. L’important és que la bomba entri. I triple.

La idea fèrtil

Sigui pròpia o sigui prestada, la idea és elaborada i discutida, internament, perquè és fèrtil i creativa. Sense tenir por a pensar-hi, el pensador sap que l’important no serà si pot compartir-la, encara que fer-ho enriqueix a un i als altres. Però l’important no és que molts l’entenguin i l’apreciïn. L’important es que hi sigui, l’important de les idees és que vinguin i que tinguem visió per copsar-les, l’important és que hi siguin, i que escalfin, i que el foc les transformi i les avivi, perquè si el foc les transforma en fer-ho ens transformen elles a nosaltres, de fet, i per això en tenir-les ens tenim.

En rumiar-les ens rumiem, en digerir-les ens digerim, i en digerir-nos creixem, ens coneixem, ens transformem. I d’això van les idees, tant les pròpies com les alienes: d’auto-coneixement, d’auto-transformació, d’autogestió, vaja, perquè el pensament és quelcom que fa un per si mateix, encara que absorbeixi idees alienes, vingudes d’altri. Perquè totes ho són, d’alienes: tant si broten dins com si s’inspiren de for a, són alè que brota d’una font de misteri, d’una matriu invisible, una font que tot ho crea i ho entrega. I és que no són mai pròpies, les idees, però pròpia és la digestió que els oferim, la decisió que prenem de si adquirir-les.

O potser és que tot és sempre d’un, que jo sóc els de fora i els de fora son jo. I els cuido a uns i em cuido de l’altre, perquè tots ells em conformen, i jo els conformo. I no hi ha res a fora de res. Tot és per ser-hi, simplement, i tot es transforma constantment. Tot és de tots i res és de ningú, però tot som processos, i no és el mateix que una cosa es digereixi a l’estomac o que s’aboqui al cor. Som els òrgans que processen les idees i tant hi fa si les escupen o les xarrupen, els altres. Això és cosa seva i cadascú en farà el què voldrà…

Un tot interconnectat

El què sí és que les idees, quan es transformen ens transformen, i aquí rau la seva força: transformen el món. I aquest és el seu sentit, el seu sentit sentit: transformen el món mentre es transformen elles i ens transformen elles. I tot es transforma alhora en aquest joc que no es com el bàsquet ni com els escacs, sinó com la vida mateixa: tothom juga i tothom pensa.

Ai, la vida. Qui la vulgui d’una manera que així ho desitgi, i la posi en fred per tal que no es malmeti, però qui vulgui que sigui com vol ser que s’obri a les idees, a escoltar-les i a pensar-les, per si mateix. Que s’obri a rumiar-les i a transformar-les/se, la qual cosa és potser molt més i interessant i enriquidor que compartir-les, merament, per sentir-se part de l’elit. Però més difícil: cal alliberar-se de tot propòsit i ambició, entregar-se a l’esdevenir i oferir-se plenament.

Pels altres d’idees ja n’hi ha moltes, i ells ja tenen criteri per escollir-les i escoltar-les. Que cadascú s’ocupi de la seva via, que el món es fa de les vies de tothom: no cal que vetllem tant per la via dels altres, si del què es tracta és de vehicular el món a través nostre, i no pas d’ells. Ells ja fan la seva, de via, que de força ja en tenen i força, forta. Deixem-los que rumiïn en pau, o en fresc, i no tinguem por de discrepar-hi: l’important no és tant que ens compartim o ens entenguem, l’important és que ens transformem.

El món és canvi, no consensos, i encara que a tots en agrada compartir i sentir l’entesa, la vida no sempre és feta d’harmonia. De vegades cal trencar i motivar-se, sentir l’escalf que encén la idea, i provocar la flamarada. I que cremi tot, si cal, perquè la nuesa ja no crema i massatgeja, i els vestits creixen tot sols per primavera. No patim tant per les vestimentes i encenguem el foc de les idees, que fan llum i fan caliu, i fan companyia malgrat la solitud.

Solitud

La lògica del món pren sentit quan cosa esdevé el que ha de ser, no quan aquesta s’assembla a les altres. Vetllar per la diversitat fel món no es defensar-la amb les ungles i les dents, sinó posar-la en practica, és a dir, particularitzar-se, auto-construir-se, personificar-se. Implicar-se: esdevenir un mateix. I això es fa amb idees dels altres, sovint, però sempre amb l’estil propi, amb la gràcia que només un mateix ha adquirit, com un regal que és misericòrdia, perquè la unicitat del món és tan certa com ho és la d’un mateix. I si un és únic és per acceptar-ho i per entregar-s’hi, no per agradar o convèncer, sinó per realitzar-se i revelar-se tal com és.

Per apreciar-ho cal que actuem, que pensem per nosaltres mateixos, amb calma i processant-nos, sense desitjar agradar o sorprendre. Això és esdevenir. Això és viure. Això és realitzar-se, i ho fem amb ajuda dels altres però hem d’aprendre a fer-ho per nosaltres mateixos. I tenim la força per fer-ho perquè aquesta, com les idees que ens transformen, també ens és regalada i ens travessa.

Servim-li doncs, a la font que tot ho aviva, amb la mateixa seva entrega que ens regala, i tornem-li al món el mateix que ell ens ha donat a nosaltres: entitat pròpia, criteri particular, punt de vista peculiar. Ànims, que la diversitat ens ho agrairà. No us penseu que de diversos només n’han de ser els altres. Atreviu-vos que el món és maco, tan plural i inacabable.