04 Des Un fi de cicle, una mort en vida

El sentit dels núvols no és la pluja,
sinó els fruits [que creixen gràcies a ella].
Ibn Ata’llah d’Alexandria

«És una mort», va dir el vell Zac mentre feia bullir l’aigua pel te en una petita olla de bronze. «La mort del món que coneixem. Un fi de cicle, una mort en vida. La gent ho veu. Una altra cosa, però, és que ho reconeguin… aixo ja no ho fa tothom. Molts creuen que el món seguirà com abans… tot i que veuen que està canviant de dalt a baix».

«Doncs això és del tot contradictori», vaig dir mentre m’asseia a la cadira. En Zac posava l’aigua calenta a la tetera on hi havia el te verd i l’artemisa. Jo deixava que aquella olor em portés records del Marroc. «Vols dir que s’aferren a un clau ardent? Saben que el món que coneixen, tal i com el coneixen, s’acaba, però fan com qui no ho veu?»

«Exactament… però em preguntis perquè. Suposo que als humans ens fan por els canvis… i això que el canvi es l’estat natural de l’existència».

«Els xinesos de l’època clàssica deien que només hi ha un fet que sigui sempre constant: el canvi». «Doncs tenien molta raó. Ens fan por els canvis, i això vol dir que ens fa por viure».

«Li tenim por a la vida? Vaig dir sorprès. «Jo pensava que li teníem por a la mort».

«Em temo que sí, estimat. Tenim por a quedar-nos sols amb ella: La vida és realment gran, molt gran. No ho veus? Només cal que obris bé els ulls. Mira al teu voltant. La vida és tant impressionant que de vegades no ens agrada que se’ns mostri, i la tapem amb tot de coses. Amb objectes i persones. L’omplim d’activitats. Tot per apartar-li la mirada».

«Suposo que sí. Amaguem el cap sota l’ala, perquè la vida ens resulta massa colpidora. Ens commou i ens afligeix tant, que li posem una sordina. L’omplim d’excuses i teories, i amb aquestes veus superficials ens sembla que ens la traiem una de sobre. Com a mínim, evitem caure a les seves profunditats…»

«Evitem que ens ensenyi la seva cara veritable. Però la vida és a la nostra pròpia vena jugular. Les seves profunditats són dintre nostre. No l’evitarem pas. Tard o d’hora som conscients del nostre propi batec, i aleshores és quan permetem que es realitzi la realitat».

«La realitat que habitem i coneixem no és pas una cosa externa», vaig concloure. Però va ser ell qui ho va acabar de rematar: «En absolut. Fixa-t’hi: jo no hi tinc res, aquí, en aquesta cabanya a la vora del riu, però puc fer de tot. A la ciutat, en canvi, hi trobaràs de tot, però no sé hi podràs fer res».

Ens vam quedar en silenci, assaborint aquell te amarg i dolç, veient com un ocell també ens mirava des d’una branca. En canvi, els peixos es feien els distrets i passaven de llarg.

«Cadascú que faci el que cregui que ha de fer», va dir finalment el vell Zac. «La mort també la podem experimentar en aquesta vida».