16 Des Esclaus de la seva identitat

No deu ser fàcil convertir la pròpia identitat en un motiu per estar en lluita. Deu ser molt dur fer-ne, d’allò que un creu que és, un absolut. Sento una gran solidaritat cap a tothom que cau al parany de confondre el si mateix amb una identitat concreta. Dins l’un mateix hi ha una profunditat inabastable, tan pregona com ho és la realitat externa, però cap endins, i el molt que ens mostra és ben poc en comparació al que realment és. Pretendre encasellar-ho és condemnar-se al patiment.

Som l’infinit, ara i aquí

L’existència és la màscara amb que la realitat dona la cara, la veu amb que es fa sentir. És allò que ens permet experimentar-la, percebre-la… l’existència és allò que fa possible que sentim la realitat.

Sense un vel que el cobreixi, un fantasma no es pot fer present. Sense el temps, l’eternitat no es manifesta. És del tot paradoxal, però resulta que el límit és necessari per tal que es reveli el sense límit.

L’existent només revela la realitat amb la condició de no poder-la retenir. Quedar-se amb les formes és no reconèixer les forces que les dibuixen. Quedar-se amb l’existència és com menjar d’un plat que és buit.

Penetrar l’existència per abraçar la realitat

L’existència és efímera i canviant, la realitat és una font inesgotable. Però l’aigua que brolla de la font només ens treu la set si la bevem. Per això pren cos, precisament: Vols apreciar la realitat? Penetra l’existència. On és que volen anar a conèixer la realitat, aquells que la busquen fora del món físic?

Però no li donis una forma definitiva, perquè sigui el que sigui el que sents, canviarà. No arribaràs al fons si et quedes en les formes, però tampoc hi arribaràs si no les fas servir.

No pel fet que identifiquem les experiències vol dir que ens les haguem de quedar per sempre. Sentim, veiem i anomenem, però les paraules, les visions i les sensacions que percebem no hi són per sempre. Només la font que tot ho engendra és permanent.

No puc fer altra cosa que enviar una forta abraçada a totes les persones que cauen al parany de la seva identitat, fins al punt de ser-ne esclaves. Les identitats només cosifiquen les persona, la presenten com objectes concrets… però som oberts! No hi ha límits ni per dins ni per fora.

Esclaus de la seva identitat

Perquè ens quedem amb les imatges d’unes formes impermanents? Perquè volem encasellar-nos? No som capaços de veure que les formes no fan altra cosa que donar forma a les forces? Aferrem-nos a les forces, i percebrem que son inesgotables. Només si deixem de posar la mirada en els objectes podem apreciar la força que els dona vida.

Envio una abraçada forta a les persones que viuen la realitat com si fos una habitació tancada. No puc fer altra cosa que donar tot el meu suport a aquells que se senten presoners d’unes etiquetes, que perceben que la realitat en la qual viuen està separada de les altres realitat.

Deu ser molt dur voler sortir d’un espai que veus tancat. Deu ser insuportable pensar que la realitat, a fora, és una altra, que no és la de dins; que tu ets tu, que els altres són els altres…

Però a les presons ens hi tanquem nosaltres mateixos, perquè de fet a dins nostre hi habita l’infinit. Som insondables. Mai ens podem quedar tancats, mai estem separats de res. La realitat –eterna– és sempre amb nosaltres.

L’eternitat: l’alliberament

La nostra vida és canviant, la realitat és viva, l’existència no s’esgota, les etiquetes noves són sempre possibles. Obriu-vos a canviar-les! Accepteu deixar enrere les que ja no us identifiquen. Deixeu de ser esclaus de les identitats a les que us heu aferrat.

Que no veieu que la realitat és allò que no es deixa empresonar? Que no enteneu que la realitat és el que tenim ara i aquí, però que no es deixa atrapar?

Per existir, una cosa, ha de ser temporal. Però per ser real ha de ser eterna.