22 Feb Escolta bé, perquè la realitat et parla

El llenguatge del cor és el llenguatge amb que ens comuniquem quan ho fem de manera sincera. El fet és que tothom sap parlar aquesta llengua, i no calen paraules per utilitzar-la. N’hi ha prou amb tenir la intenció d’expressar la veritat, i si no trobem la paraula exacta, com a mínim ens sortirà el gest precís, i la veritat quedara dita, o com a mínim retratada.

Tothom sap entendre’l, el llenguatge del cor, perquè és innat. Només cal tenir l’escolta oberta. Qui està atent entén el sentit d’un missatge fins i tot quan les paraules que l’expressen el contradiuen. De vegades un que tinguis un bon dia conté un he passat molt mala nit.

Per entendre el llenguatge del cor cal fixar-se més en la música que sona i en l’ànima que canta que en el missatge pròpiament dit, en la semàntica que utilitza, o en l’interès que desperta. El problema és que que no tenim tota l’estona el cor obert, i per això el llenguatge del cor moltes vegades no és fet servir ni per parlar ni per sentir.

El llenguatge directe

El llenguatge del cor és el llenguatge de la vida. És la llengua de naturalesa i de la naturalitat. És l’idioma dels ocells i del mar, el so del vent i de les tempestes. És un llenguatge corprenedor, per intens i verídic, per profund i directe, i la commoció que provoca sentir-lo ens fa gaudir de tots els estats que podem assolir.

Els humans no estem pas lluny d’aquest llenguatge. Quan una mare li dona el pit a un infant recent nascut, li parla amb aquest llenguatge. El bebè no entén les paraules, en absolut, però comprèn el to de veu, i la intenció amorosa de la mare li arriba sense filtres. Aquest és un exemple que ens mostra el llenguatge del cor, un llenguatge que expressa la veritat sense filtres, ja sigui amb o sense paraules, amb o sense matisos. Tal com és.

De fet, al llenguatge del cor se’l fa servir sempre en tot moment, ja que la veritat és allò que té lloc, allò que es realitza. La qüestió és reconèixer-ho. La veritat sempre és present. No pot evitar-se. És allò que és, tal com és.

Com més matisos hi posem a la manera com l’expressem, amb més capes la vestim, i més complexitat li atorguem, però això no li traurà veracitat al nostre missatge. Ni tan sols si hi afegim una mentida passem a falsejar la realitat, perquè el cert és que hi hem inclòs una mentida… i així és com la realitat fa el seu camí, i com nosaltres avancem amb ella.

La qüestió és discernir la realitat i apreciar que està present. Reconèixer la veritat no sempre és fàcil, però sempre és possible, perquè la veritat sempre hi és.

La veritat és mostra. Ho sents?

La realitat supera la ficció, diuen. I així és: no hi ha mai res al marge de la realitat. Cada cosa, sigui de la categoria que sigui, és real. Fins i tot els marcians són reals, perquè són una ficció tinguda realment. La realitat és molt àmplia, i el cert és que s’expressa constantment. La veritat es mostra tothora.

Allò que no es mostra és allò que no existeix, és a dir, allò irreal. La mentida no existeix, aleshores, perquè la mentida és la negació, i l’existència hi és com una afirmació. Tot el que és és real. Tot el què existeix té existència efectiva. Tot el què diem és cert. Per molt que ho revestim d’enginyeria, la veritat emergeix com el dia arriba. Res escapa a la veritat perquè si ho fes no existiria.

Tot el que diem és cert, però cal que ho sapiguem entendre. Si no sabem entendre què és això de la veritat, no podrem apreciar que se’ns revela tota l’estona. Per aprendre el llenguatge del cor primer cal reconèixer com funciona.

Aprendre el llenguatge del cor és aprendre a escoltar la realitat que ens parla. Aprendre el llenguatge del cor és identificar la veritat que es fa efectiva, és caçar la força que es realitza i esdevé, és plasmar el mot precís que fa evident el que revela.

Descobrir la realitat, aprehendre la perplexitat, gaudir

“Si parlo, tu ets la meva paraula. Si callo, tu ets el meu silenci”, diu Ibn Ata’illah al Iskandari. Aquest és el punt: la realitat hi és sempre, és sempre real i sempre certa. Del que es tracta és d’apreciar-la el màxim possible, d’entendre-la en la paraula i en el silenci. Per començar, hem d’assumir que allò que volem entendre sens està mostrant tota l’estona.

Sabem que tot expressa sempre la veritat, i tanmateix afinem l’oïda i la paraula, per captar-la i apreciar-la, i per ser-li el més fidel possible, malgrat sabrem que no pot ser d’altra manera, perquè la veritat quedarà palesa, ja que és allò que té o ha tingut lloc.

Aprehendre la veritat és assumir la perplexitat. És reconèixer que la veritat com un inevitable que, al mateix temps, pot ser trobat. Vet aquí que la sensació que experimenta qui s’aferra a la realitat –qui aprèn el llenguatge del cor, qui aprecia les coses tal com són– és un gaudi meravellós i sorprenent. És viure l’experiència de descobrir allò que sempre s’ha sabut, de trobar allò que mai havia perdut.

Viure la perplexitat –escoltar i parlar amb el cor obert– és sorprendre’s amb allò més corrent i considerar comú allò més excepcional. És assaborir la força de l’existència sense banalitzar-la, percebent sempre la seva meravellosa naturalesa, alhora miraculosa i quotidiana, sempre coneguda i constantment descoberta.

Una realitat meravellosa

És ben bé que la naturalesa és sobrenatural. Cada petit gest és prodigiós. Ni tan sols la mentida o la ficció poden fer-li ombra a la veritat, perquè en formen part: L’expressen a la seva manera, hi remeten, i l’acaben proclamant. Només qui té el cor obert ho pot notar, perquè qui especula no és capaç de descobrir allò que fa acte de presència.

La realitat és àmplia i profunda. No conté només una dimensió. És del tot inabastable, No pot ser vista des d’un sol punt de vista. Apreciar-la bé és, simplement, gaudir-ne, assaborir-la, viure-la i sorprendre’s, perquè no se la pot empresonar ni retenir. Proclamar-la és, probablement, dir una cosa diferent a la que hem dit abans. O no, i repetir-ho.

La realitat és absolutament meravellosa. Si no ens sorprèn a cada instant és que no tenim els sentits prou afinats. Ja cal que obrim bé els ulls, o més ben dit, el cor, i ens esforcem a veure la realitat tal com és: sempre certa, sempre present.

Escolta bé, perquè la realitat et parla.

No son cecs els seus ulls sinó que ho és el seu cor
Alcorà, 22:46