19 Set La ignorància no és el mal

La paraula àrab kafir, que sovint es tradueix per infidel i que dóna origen al nostre cafre, fa referència a una persona que, coneixent una veritat determinada, l’oculta o la manipula, i fa veure que les coses no són tal com són. Un kafir és un bàrbar o un cínic, i no té res a veure amb el fet que pertanyi a una religió o a una altra.

En el context de l’islam, ser un kafir és actuar amb mala intenció, és ser egoista i posar el bé individual per davant del bé comú (o pretendre-ho, més ben dit, perquè al final actuar pel bé comú és el millor que un individu pot arribar a fer per si mateix, encara que això millor que ho discutim en un altre espai, perquè potser seria obrir un altre meló).

Per ser un kafir cal haver accedit a un cert coneixement, i a continuació tergiversar-lo, i això vol dir que un ignorant no pot pas ser-ho: Qui no és conscient de la naturalesa d’una situació no pot tergiversar-la, no pot fer veure que no és tal com realment és. El kafir és kafir de manera conscient, o no és kafir.

La relativa importància de l’educació

Si ignorància no es el mal, la solució no pot ser l’educació. El que li manca al kafir no és coneixement, sinó reconeixement. Per deixar de ser cafres no necessitem aprendre res que no sapiguem. Per deixar de ser cafres l’únic que ens cal és que acceptem tal com és la realitat de que tenim coneixement.

De coneixement tots en tenim, poc o molt: Tots veiem coses, tots sentim coses, tots ens adonem de coses… El coneixement és arreu, i no podem no tenir-ne, perquè és indissociable de l’existència. Existir és conèixer, viure és experimentar, estar en el món és descobrir-lo.

El que li manca al kafir no és el coneixement, dèiem, sinó l’acceptació d’aquell coneixement que ja té (i amb això no estic pas dient que el fet d’adquirir coneixement sigui dolent, al contrari. El que dic és que està ple de persones que, tot i tenir un gran coneixement, no reconeixen bona part de les veritats de que són conscients).

Sigui el que sigui que coneix el kafir, el seu problema rau en el fet que no reconeix que les coses són tal com les ha viscut i conegut, i fa veure que són d’altra manera. Aquest és el punt.

Amb la intenció d’acceptar l’estat de les coses

La solució, per tant, no es pot trobar en l’educació, sinó en la manera de comportar-se. La clau radica en la intenció, en els valors de la persona, en l’actitud amb que aquesta es relaciona amb allò de que té coneixement.

Quan el comportament d’una persona està regit per la sinceritat i l’acceptació de la realitat, aleshores no pot pas ésser un infidel, al marge de quina sigui la seva religió o convicció no religiosa. Això l’Alcorà ho deixa ben clar, i seria bo que el musulmans d’arreu del món ho tinguessin ben en compte: l’infidel no és el jueu o el cristià, o el budista o l’hindú. L’infidel és simplement aquell que, coneixent la naturalesa d’una situació determinada, l’encobreix i la distorsiona, i roman indiferent al fet que això provoqui confusió. I així és com escampa el mal pel món.