22 Ago La realitat i el seu sentit

De vegades sembla que la ciència s’hagi convertit en una nova religió. Potser és que el procediment científic crea dependència. No ho sé ben bé, en tot cas, ja hi ha qui es nega a reconèixer que la veritat pot ser coneguda de manera directa, sense intermediaris, i que amb l’experiència viscuda no n’hi ha prou per tenir criteri o discerniment.

Hi ha qui tracta la realitat com si aquesta no tingués sentit excepte quan demostra tenir-ne, o pitjor encara, quan una teoria n’hi aporta. Ha arribat el dia en que sembla que son les teories el que dona sentit a les coses.

La realitat i les teories

Amb permís, però això és el món el revés: Això de la demostració no és sempre és necessari. Ni de bon tros. De fet, és una possibilitat que cau a anys llum de poder-se realitzar. La immensa majoria de les coses que tenen lloc ni han sigut ni seran mai demostrades. Però no passa res, hi son igualment. La realitat no ens falla pas. És la nostra manera de mirar-la el que no és capaç d’abraçar-la per complet.

Però, i si ens entreguem a viure. I si ens obrim la vivència de la realitat? No serà prou completa, la nostra experiència? Com a mínim, em penso, serà tan completa com podrà ser, i no li mancarà pas ni un sol accident.

La plenitud passa per l’entrega, no pas per la dominació.

La realitat ja hi és, de per si

Les experiències que tenim són certes. Els fenòmens que tenen lloc existeixen. No cal pas demostrar-ho, si és sabut. Sembla que estiguem en un judici.

El problema és que, no sé pas com, hem separat la ciència del coneixement, i hem desautoritzat el saber que s’obté per la via directa. N’hem fet abstracció, del nostre món, i ens hem pensat que era possible cosificar-lo i convertir-lo en un objecte extern, susceptible a ser estudiat i examinat.

Ara ja només ens creiem les veritats una vegada han sigut justificades, amb el perjudici que això comporta, perquè moltes de les veritats són passatgeres, i quan se les voldria demostrar s’han esfumat.

La realitat hi és de per si, i si no ens dediquem a contemplar-la i vivenciar-la, molt probablement ens la perdrem.

El món extern, un concepte irreal

I què ha passat? Que hem creat unes matèries que, en si mateixes, s’allunyen de la realitat que estudien. Per adonar-nos del què hem fet n’hi ha prou amb observar que la majoria d’estudiants de qualsevol carrera, una vegada es dediquen a allò que han estudiat, s’adonen que la teoria que els han ensenyat poc tenia a veure amb la realitat que després s’han trobat.

Els estudis i les coses ja ben poc tenen a veure. Perquè les coses són orgàniques i canviants, fluides i en correlació, i les teories son quadrades i quietes, rígides i dures.

Alguna cosa no quadra, si els estudis i la realitat no van a una. Penso que el que no quadra és l’esquema que ens hem fet del món, massa simplista, reduccionista en excés. El món no es pot encasellar, i encara menys podem pretendre que el que dona sentit a les coses és el fet d’observar-les des de fora, sense ni tan sols participar-hi.

El món extern no existeix: només hi ha una realitat i és aquella de la qual en formem part. No podem pretendre estudiar-la des de fora. Hi som a dins, en formem part. El món extern no existeix, és un miratge. Tot l’univers és un sol engranatge, del qual no n’estem pas separats, i al qual podem conèixer, en part, certament, però plenament, també, perquè la part que ens és donada és coneguda plenament… si ens entreguem a sentir-la.

La realitat i el seu sentit

No és el món el que no té sentit. És el marc que ens hem donat entre tots, el que no en té. El marc en el qual creiem és sols un marc, i ens hem cregut que té la força de donar sentit a les coses, però de fet ja en tenen per si mateix, i potser és l’hora d’obrir-se a assaborir el sentit que tenen, sense pretendre anomenar-lo o quantificar-lo.

La realitat té sentit per si mateixa, i precisament per això es real. De no tenir sentit, la realitat no existiria. Allò que existeix ho fa perquè alguna cosa li dóna sentit. Res hi és perquè sí, res és accidental. Tot segueix un principi de causalitat, les coses no apareixen del no res. Uns processos fan possible uns fets, i les coses que sorgeixen tenen lloc en el marc d’aquests processos.

La realitat està tramada. No hi ha res que se’n pugui deslligar.

Deixar de creure en la realitat

Avui és com si la veritat ja no fos allò que es demostra en si mateix, per si mateix, i que precisament per ser-ho no requereix ser demostrada. Avui en dia la veritat ja no és reconeguda, ens passa fàcilment desapercebuda. Ja no se’n vol tenir una experiència subjectiva. És com si percebre la veritat fos una experiència insuficient.

Hem volgut que la veritat passés a ser justificada, i això ens l’ha tret de molts dels llocs on habitava. Abans que això passés tots teníem consciència de què era cert i què no ho era. De manera natural, tots tenim la capacitat de discernir entre la realitat i la mentida. Ara sembla que ja no en volem tenir constància…

Hom ja no creu en la realitat, hom prefereix creure en la ciència. I no es tracta de no creure-hi, del que es tracta és de no fer-ne religió o de consumir-la com qui es pren un droga. Hi ha més vida a fora: la realitat que el que creu massa en la ciència veu a fora és aquí amb ell, abraçant-lo. Però ell no en nota l’escalfor.