11 Des Som aquí gràcies a algú

Existeixo gràcies a que els meus pares ho van fer possible. Sí: ells ho van fer. Van fer l’amor. Van ser ells qui van fer el polvo de la meva vida.

La veritat és que et quedes una mica fet pols quan t’adones que el polvo de la teva vida no l’has fet tu, però bé, al mateix temps se t’obre un horitzó immens: Tot el que ets, tot el que fas, ahir, avui o demà, és gràcies a coses que no has fet tu.

Formes part de quelcom que ja no ets tu, i això és magnífic, a la vegada que una mica inquietant, tot s’ha de dir, però bàsicament és meravellós: ja no existeix el jo ni el tu, i només queda el nosaltres.

Tot el que som és sempre gràcies a algú. Als nostres pares i mares, avis i avis, besavis i besàvies, llevadores i doctores, infermeres i acompanyants… Tot el que som, tu o jo, es deu, en tot moment, a algú que no som ni tu ni jo… i nosaltres som u amb ell!

Tots som aquí gràcies a algú

Què m’ha fet ser? Em pregunto. La resposta és obvia: allò que jo no soc. Jo només sóc si hi ha algú altre. Tot està en interrelació. Res se sosté per si mateix. Tot existeix, a la vegada, donant-se suport mutu, o res existeix, i tot s’esfuma i s’extingeix.

Tot el que faig, tot el que penso, tot el que sento, és només possible gràcies a quelcom que no faig, a quelcom que no penso, a quelcom que no sento. Dec la vida a tot allò que se m’escapa, les forces que m’animen són aquí amb mi, però no jo jo qui fa que hi siguin.

Cada un dels fets de la meva vida té sentit, únicament, gràcies a fets que no han tingut lloc durant la meva vida. No hi ha res que pugui ser real, en la meva pròpia vida, si no els haguessin fet possible, abans però també ara, els altres. Ubuntu, en diuen a Sud-àfrica: jo sóc perquè vosaltres sou.

Ubuntu

Ubuntu vol dir que no hi ha res que pugui ser real en si mateix, perquè tot pot ser real, únicament, perquè forma part de la realitat. I de realitat només n’hi ha una. No hi ha separació entre tot allò que té lloc en ella.

La realitat ens atorga existència, i ens permet tenir un lloc en ella. La nostra realitat és que no som reals si no és que també és real tot allò que no som nosaltres. Per ser-hi nosaltres ha de ser-hi, també, allò que no som nosaltres. Som u amb ell.

Qui voldria, aleshores, negar-li l’existència, a allò que no és aquí, si és precisament a allò a que devem la vida? Prenem vida, i la coneixem, gràcies a allò que no pren vida en nosaltres, a allò que desconeixem.

Pensar en els altres és pensar en nosaltres

Adonar-te que no seràs mai tu qui donarà el polvo de la teva vida et porta a donar-li gràcies a la vida. Lluny de fer-te sentir trist, et permet sentir que formes d’un nosaltres universal, inefable en si però perceptible en tu, incognoscible de tant gran que és, però recognoscible en la mesura que no perceps altra cosa que aquest nosaltres.

La vida és en tu perquè més gran que tu. Tens vida gràcies a que la vida que vius és més gran que tu mateix. Perquè t’associes a la vida? Que no veus que la teva vida et transcendeix?

La vida que t’arriba és una vida que se n’anirà. Tal com ha vingut. Tu només ets possible gràcies a això. Tu només existeixes gràcies al que ho ha fet possible… que no ets tu.

La humilitat és la única actitud coherent amb l’existència. Humilitat vol dir reconèixer que per pensar en un mateix cal primer pensar en els altres. El nostre menut lloc en el món és aquest: Primer van els altres, perquè és només si tenen lloc els altres que hi haurà lloc per nosaltres.