06 Des Una societat malalta

Els éssers humans hem destrossat bona per del món natural. No sé perquè, però ho hem fet. Perquè caram ho hem fet? Com ens ho hem fet, per arribar a devastar-lo fins a aquest punt? Com és que tractem el planeta com si fos nostre? En què hem estat pensant, què hem tingut al cap, durant els darrers segles, que ens ha fet creure que la Terra estava al servei del nostre desenvolupament?

El nostre món

Hem cregut que el món ens pertanyia, i és completament al revés. El nostre món no és pas nostre perquè ens pertanyi, ho és per habitem en ell. Només això. Si de cas, som nosaltres, els que li pertanyem a ell, perquè som una de les seves parts, com els pulmons son un part dels nostres cossos.

Què ens ha portat a pensar que nosaltres érem els reis d’aquest món on habitem? Qui ens ha votat? Per quina mena d’estat de consciència egoista i colonialista ens hem deixat endur, per permetre’ns destrossar el què ens dona la vida? Hem caigut al parany de la vanitat. Som un espècie més, som criatures filles d’aquest món, però hem actuat com Déus. Hem fet com si nosaltres fóssim els artífex de la vida, els jutges que la decideixen, els àngels de la mort que n’anihilen.

Una societat malalta

Estem malalts. Ens hem tornat bojos, i és important que ens n’adonem, perquè sinó seguirem fent com si res… Tot bon metge sap que el primer pas cap a una curació real és l’afinació en el diagnòstic.

Només aquest reconeixement ens pot posar de nou al lloc que ens correspon. Ens tocarà acceptar-ho amb humilitat i dignitat. Amb naturalitat, vaja. Només aquest canvi d’actitud ens por portar a recuperar la salut que ens manca, que havíem perdut sense adonar-nos-en.

Crec que potser ja ens n’hem adonat. Ara ho veiem més clar. No és pas el món el que està en crisi. El planeta no s’ha tornat pas boig. La Terra no està pas malalta. No cal salvar el planeta.

L’únic que hem de fer és acceptar aquest diagnòstic i esforçar-nos per curar-nos. Serà tota una jihad tornar a la normalitat i recuperar la salut, però intentar-ho val la pena. Potser encara hi som a temps.