17 Mar Cada dia és un regal

Ara que porto quatre dies confinat a casa, sol, per evitar la propagació de la Covid-19, constato que els no dies no se’m fan llargs, sinó que em passen força ràpid, i m’adono que cada dia que va passant té la seva pròpia dinàmica: Cada dia és un món, cada dia és diferent, cada dia és únic.

Cada un dels dies de les nostres vides té la seva pròpia naturalesa. Cada un d’ells ens ensenya un color, una nota, un ritme. Cada dia té una força, diferent als altres dies, i ens aporta un aire nou.

Una força empeny el dia, l’ordena i el fa ser com és, i a mesura que va passant i que les hores ens l’ensenyen ens adonem de com és que era, i apreciem com és la força que l’esperona. Viure un dia és descobrir-lo. Viure un dia és caminar amb ell. I no cal pas moure’s per fer-ho.

Si atenem a aquesta força que ens presenta, i no ja al dia que ens l’entrega, veiem que no són els dies els que passen, sinó que ho fem nosaltres a través seu, que avancem sense parar-nos, i que en fer-ho assaborim aquesta força que ens entreguen, aquesta aroma amb què ens vesteixen.

I avui que miro per la finestra, sense pressa, veig que jo sóc jo qui viatja a través d’aquest dia regalat, mogut per aquesta força inesperada, i que en fer-ho la conec i la gaudeixo, i em despulla i em desarma.

Sóc tot teu, vida. La meva força ets tu.

El confinament

Els dies són com són i som nosaltres qui els travessa, i així els coneixem i així ens ensenyen. Per això m’adono que aquests dies són ben bé com un regal: ens ofereixen el què ens donen. Com sempre fan, de fet. Però potser aquesta vegada, en estar aturats a casa, som més sensibles a percebre-ho.

Com més et tanques més viatges, penso mentre miro que el sol baixa poc a poc, i com menys esperes més aprens, em dic. Pensar no és gaire útil si del què es tracta és d’escoltar. I fins que no t’atures no te n’adones, d’això.

Els dies ens parlen perquè volen ensenyar-se’ns, i si pensem què volem fer-ne, d’ells, ja no prestem atenció a l’aroma que ens regalen. Obrir-se a la vida és regalar-se el dia ras, nu, imprevist, impensat. No imposar-li ni rutines ni revetlles, només atendre a què proposa… i si t’hi obres veus que et guia.

La vida et guia

Cada dia és un regal que t’acull i et porta. Et rep i et guia. Et desperta i t’acaricia, t’aixeca i vesteix, t’alimenta i t’empeny a que hi dialoguis, a que facis, sí, però en resposta, perquè tot comença on tot comença, i això no és on tu voldries.

Si no fas plans, i et deixes portar per ell, pel dia que t’impulsa, t’adones que et parla, que et porta. I això és el que he fet jo tots aquests dies: aturar-me, deixar els plans, no pretendre-li res, ni apropiar-me’n, del dia que m’acull, de la vida que se’m dóna, i respondre com sé fer-ho per tornar-li més empenta… i que de nou me’n torni a donar, de força i d’idees, i donem demà una volta més, plegats, si s’escau, com un equip de treball, per vestir la vida plegats segons demana ella.

I així és que he entès que la vida ens ha ofert en aquests dies un regal. I li permeto, a cada dia que m’arriba, a cada dia que penetro, que la seva energia inherent em porti cap on sigui que he d’anar i que em proposi el què em vol dir.

I m’insinua què pertoca i m’invita a fer-ho amb ella, sí. Així que cada dia escolto la seva veu silenciosa, i deixo que a través del què passa i del què sento la cosa avanci, sense més, sense pretensions ni metes, sense calendaris ni agendes, avançant sobre la marxa. Literal.

Cada dia t’omple

Cada dia t’omple d’una manera diferent, imprevista, i si no fas plans i et limites a anar fent, van sortint les coses, per si soles, com si soles fessin aparició i nosaltres les haguéssim de secundar, només, i realitzar-les al paper, en escrit, perquè la veu que les dictava ja venia.

Escrivim el què la vida ens dicta, i els nostres actes la descriuen, aleshores, a ella més que a nosaltres, perquè qui passa som nosaltres i qui ho dicta no s’hi plasma, en el discurs que en el temps cursa. Però s’hi retrata, s’hi aboca i se’ns evoca. Som nosaltres que som cosa, però no som nosaltres els que ho fem possible. Plasmem una cosa que no és cosa. Res més. I ens fer-ho la testimoniegem. Res menys.

Dialoguem amb la vida que ens omple perquè omplim el dia que se’n entrega. I així ens donem perquè se’ns dóna, i tot torna a d’on venia, transformat i descobert. I és per això que hem existit. Per ser-hi i per plasmar-la, a la vida que ens abraça, ens empeny i que ens escombra, que ens comença i que ens acaba, i que viu a través nostre com nosaltres ho fem a través dels dies. És per viure que vivim. I per adonar-nos de la vida, de que avança i de que canvia, i de que tot ens parla sempre d’ella. Cada dia.

I cada dia renaixem en un món nou que se’ns regala, i el què hem après és necessari, però no per dir-li al dia què hem de fer, sinó per fer bé el que ell ens mana. I sabem com fer-ho, perquè és per això que hem après. Perquè no hem après per tenir poder sinó per entregar-nos, per donar-nos i regalar-nos, com a nosaltres se’ns regala, sense més, gratuïtament. Perquè no és nostre això que passa.

Escolta el motor que et mou, i actua

En aquest món som conseqüència: Les forces que l’empenyen no son nostres, les causes que l’originen no ens pertanyen. Però ens proposen, i en aquests dies tan propicis per sentir-ho podem copsar-ho, i així respondre-hi.

Si prestem atenció, podem sentir el motor que ens mou, i que en fer-ho ens parla i se’ns mostra, i ens guia. I ens escolta, perquè ens parla per dialogar amb nosaltres, perquè això és el què vol fer, i és per això que ens té, la vida, doncs és a través nostre que ella actua.

I com el dia ens revela la seva naturalesa i amb ella el nostre sentit en ell, també ens confia a nosaltres que ho realitzem i que li diguem a la vida que ens hem fet com som, perquè som el què volia i que nosaltres només som els que ho hem fet.

Estic aquí vida, i et miro i et percebo. En aquest no res que passa a fora i en aquest buit que tinc a dins sé que hi ets tu, i jo t’acullo com m’aculls, i per això estem sempre junts. D’aquesta en sortim junts, que diuen ara.

El plan no és nostre

Som el braç executor d’un pla que no és el nostre. Si no fas plans i vas anant fent, atenent al que s’aprecia, van sortint les coses i les idees, per si soles: si et deixes portar la vida et porta cap on vol que vagis. I aleshores podràs anar-hi. Ves-hi noi, aixecat. Fes-ho, escriu-ho. Camina-hi. Actua.

No és per no fer res que ens hem trobat, el dia i jo i la vida. No es tracta de que avancis perquè sí, doncs, de que vulguis una cosa, sinó de que escoltis i t’entreguis, i quan et donis ja veuràs quina cosa has de fer… i aquesta cosa serà la volguda per la vida, i per tu, i per la pròpia cosa realitzada,i pel dia que t’ho xiula, i tot serà com ha de ser, és a dir, u, perquè res serà com pensaves que seria.

I tot serà u, tot serà el mateix: la sola cosa, la que avança i es belluga, la que impulsa i tot ho aviva. La vida, el temps, la persona… però sense nom i sense cosa, només procés esdevenint, realitat que es realitza, existència que es presenta, i s’allunya dels egòtics desitjos de qui ho veu tot com a objectes, posseïbles, desitjables, planificables, exteriotizables, separables, objectivables.

La vida ens ve per ser viscuda, temps. No perquè li diguem com ha de ser. Gràcies per xivar-m’ho, dia!