31 Jul Contra la colonització de les ànimes

Hi ha dues maneres de procedir contra la colonització de les animes. La primera és el que s’anomena lluita de classes, i consisteix en donar-li guerra a qui la busca. La segona manera de fer és més subtil i, al meu entendre, efectiva: és l’estratègia del no-ensinistrament i consisteix en no deixar-se domesticar per l’opressor. És fer com les zebres, que no cedeixen a qui les vol domesticar.

Qui actua contra l’impostor fent allò que fa aquest impostor –confrontar–, cau al parany de la seva imposició, perquè es fa seu el seu mètode. Per contra, qui segueix el seu propi camí, aliè a la coacció a que se’l vol sotmetre, i se centra en seguir el seu camí sense caure al parany dels l’enemic, esquiva la dominació del conqueridor i evitar quedar subjugat per ell. La millor manera de vèncer a un enemic és ignorant-lo.

Influències, sí; imposicions, no

Naturalment, no es tracta de no voler deixar-se aconsellar i de no rebre influències dels altres. Naturalment, dels altres en podem aprendre i molt. El proïsme hi és perquè puguem anar més enllà de nosaltres mateixos, sortir del nostre entotsolament i gaudir de perspectives que, per nosaltres mateixos, no érem capaços de mantenir. Els altres ens ajuden a comprendre allò que sols no podíem captar.

Però el que no podem permetre és que els altres ens dominin i ens alienin, i això és precisament el que fa qui cau al parany de la lluita de classes, que sucumbeix a l’enfrontament que li proposa el colonitzador. És probable que la lluita de classes, paradoxalment, només serveixi per perpetuar les classes: accepta el conflicte –el considera inevitable­– i decideix enfrontar-se a l’altra part.

Però les zebres ens ensenyen que els conflictes no sempre són inevitables: si un no vol, dos no es barallen, venen a dir-nos. Si una part del conflicte no reconeix el conflicte com a tal, no hi ha conflicte. La clau consisteix en no donar excessiva importància a les diferències, a no convertir-les en categòriques, i en assumir la igualtat com un pilar inherent a la societat i inseparable de la diversitat. La llibertat de creença i pensament és un do que ens ha sigut donat i pel qual no hem e demanar permís a ningú. Per molt que algú altre ens vulgui coaccionar, nosaltres tenim dret al nostre espai, a la nostra manera de fer, a restar en pau amb la nostra consciència.

La llibertat, una manera de fer

Qui se sap lliure no demana pas permís per ser-ho. Ni tan sols lluita per la seva llibertat.  Simplement, l’exerceix.

Qui és lliure actua amb llibertat, i ho fa tant si neva com si plou, tant si les circumstàncies externes són favorables com si són desfavorables, tant si es troba a l’oficina com si viu tancat a una presó. La llibertat és una manera de fer, una manera d’estar en el món i no depèn de cap context. La llibertat no és pas una situació, determinada, acotada a unes circumstancies. És una actitud, i sempre pot ser exercida. Ningú li pot prendre la dignitat a ningú.

Sobre la pròpia consciència no pot haver-hi coerció. Les ànimes no poden ser colonitzades.