De l’onada de calor a l’onada de racisme - Sufi.cat
6483
post-template-default,single,single-post,postid-6483,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
De l’onada de calor a l’onada de racisme. Foto

De l’onada de calor a l’onada de racisme

Sembla que la darrera onada de calor ha donat pas a una forta onada de racisme. Tinc la sensació, aquestes darreres setmanes, de ser testimoni de més mostres de racisme que no pas en altres temps. Pot ben ser que pot ser que només sigui una impressió meva, però em fa l’efecte que, tant en converses amb coneguts meus com a les xarxes (o reixes) socials, hi percebo més mostres de rebuig contra les persones migrades –sobretot les musulmanes– que abans. M’agradaria apuntar dues consideracions al respecte.

Sobre les fronteres i les migracions

En primer lloc, soc de parer que les fronteres són tan arbitràries com artificials, tan injustes com perjudicials. Qui va decidir on acabava un país i on en començava un altre? Algú es creu que les fronteres actuals dels estats moderns coincideixen fermament amb les fronteres culturals i amb les idiomàtiques? Algú s’empassa que aquestes fronteres poden ser d’interès general? Em sembla que, més aviat, el concepte de frontera està connotat, per sobre de tot, de la idea que en aquest món hem de protegir-nos els uns dels altres.

En segon lloc, diria que, sense migracions, aquest territori que avui coneixem com a Catalunya no seria el que és: no jugaríem a futbol ni ballaríem la sardana; no escoltaríem música rock ni tampoc ballaríem swing; no menjaríem panellets ni ens lleparíem els dits amb xocolata desfeta; i no celebraríem ni el Nadal ni el dia del treball; etcètera. Crec que no cal que continuï.

A nivell personal, ni practicaria ioga –que va néixer a l’Índia– ni gaudiria dels beneficis de l’acupuntura –un art curatiu que està relacionat de manera molt íntima amb el pensament xinès–, dues pràctiques plenes de saviesa que afavoreixen considerablement el cultiu de la  vida saludable; i també m’hauria quedat sense conèixer el sushi i la fondue, i poder sense acompanyar-los de te.

Com a mínim –i això em tranquil·litza molt–, sí que professaria l’islam, perquè l’islam (escrit en minúscules per distingir-lo de l’Islam que s’escriu amb majúscules i que no és altra cosa que una religió d’entre tantes) no és una religió sinó un règim de comportament, una manera de fer i estar en el món, una manera de veure les coses. L’islam és un sistema d’ordre natural que ha estat practicat i mantingut per moltes persones de diferents indrets.

L’islam

L’islam no és una religió que va néixer fa menys de 1500 anys. Ser musulmà és mantenir una actitud determinada davant la vida. Aquesta actitud, naturalment, és anomenada de diferents maneres en diferents indrets (és en àrab que s’anomena islam), però per molt que sigui anomenada de diferents maneres, és equivalent en quant a la manera de procedir que comporta: ser musulmà és un ésser just i honest que viure amb l’anhel de que trobar la pau al seu cor i de compartir-la amb la societat i amb tot el regne natural.

És musulmà tot aquell que estima, en igual mesura, la llibertat i la igualtat. La llibertat, perquè respecta la unicitat de cadascú, les seves singularitats i particularitats; la igualtat, perquè compren que la diversitat no implica ni categories absolutes ni classes o estaments socials.

És musulmà tot aquell que s’esforça per defensar la veritat i la justícia. És musulmà tot aquell que ajuda al proïsme conscient que, en el món de l’existència, tots som u.

Muslim

Ser muslim vol dir aferrar-se a la realitat en àrab (sotmetre’s a Déu és la traducció més utilitzada, però en la mesura que Déu –tal com diu l’Alcorà– és la realitat –al haqq– i que la paraula submissió no gaudeix de la mateix significança en llengua catalana que en àrab, em sembla més pertinent traduir islam per aferrament a la realitat. Ser muslim vol dir assumir la responsabilitat de cenyir-se a la veritat. Ser muslim és acceptar allò que és connatural i deixar córrer allò artificial. Ser muslim vol dir acceptar la justícia com un principi ineludible, i avantposar-lo a qualsevol interès individual.

D’això, en català (i essent una mica reduccionista), se’n diu ser honest i bona persona. Ara i sempre. No ha hagut de venir ningú de fora per dir-nos-ho. A tots els pobles hi hagut prou exemples bons i prou exemples dolents com perquè tothom pugui distingir el bon camí del mal camí. Els profetes Jesús, Moisès, Abraham, Buda, Krishna i Mohammed, entre molts d’altres, ensenyaren tant amb el seu exemple com amb les paraules que digueren què és això d’aferrar-se a la veritat i què comporta viure d’acord amb aquesta manera d’entendre l’existència. Savis com Ibn ‘Arabi i Rumi, per mencionar-ne dos de molt reconeguts, ho explicaren amb deteniment. Gràcies a això, aprengueren a practicar l’islam persones com Goethe, Shakespeare, Victor Hugo, Tolstoi, Malcom X, Freddie Mercury o Cat Stevens.

Una pràctica universal

L’islam és una pràctica universal: no és pròpia de cap cultura, exclusivament, ni s’expressa en una sola llengua: L’islam és de tot arreu perquè no és d’enlloc. Tampoc no pot personalitzar-se en ningú (ni en Mohammed, ni en Buda ni en Jesucrist), perquè si bé tots els profetes revelen que és això de l’islam, també admeten i reconeixen que no es tracta pas de quelcom que ells inventin o creïn, sinó que més aviat és allò que ells secunden i comparteixen. Els principis de l’islam no provenen d’aquest món, sinó de la força que l’engendra. L’islam té a veure amb allò que ve donat.

L’islam remet als fonaments del món existent. En aquest sentit, ser just i defensar la veritat no és pas una opció més entre d’altres sinó que és la manera de fer més pròpia i connatural de les persones, ser muslim vol dir fer allò inherent, ser musulmà vol dir fer explícits uns principis implícits, res més.

En aquest sentit, per tant, la pràctica de l’islam és la del manteniment d’aquella actitud que, en cada moment, més respecte li demostra a la vida i a la seva font. Ser muslim és actuar de la manera més justa i coherent possible. Ser muslim és fer quelcom que és connatural a totes les persones.

Una pràctica connatural a totes les persones

Com hem vist, l’islam no és pas una religió vinguda de fora (no prové de la riba del riu Indus ni tampoc va néixer a l’antic regne de Judea) sinó una manera de fer universal, compartida per persones de tots els pobles i de totes les cultures, anomenada de diferents maneres en els diferents indrets.

La realitat és allò que cada llengua descriu amb unes paraules diferent i que, tanmateix, cap d’elles atrapa. Cap poble i cap cultura poden pretendre empresonar la realitat. La veritat no pot confinar-se en un indret determinat: és arreu, s’expressa c0nstantment i de múltiples maneres, i per molt que ens separarem els uns dels altres fins aïllar-nos, hi seguirem tenint accés, perquè la nostra consciència ens permet discernir el cert del fals i distingir el bé del mal.

Cap onada de racisme pot aturar l’islam. Per moltes fronteres que aixequem, l’islam seguirà essent de tot arreu, i seguirà essent practicat per persones sàvies naturals de tot el món.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies