Estem condemnats a despertar - Sufi.cat
4878
post-template-default,single,single-post,postid-4878,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Estem condemnats a despertar. Perplexitat

Estem condemnats a despertar

La vida té sentit: porta a la font d’on brolla. El viatge de la vida és un camí de retorn a l’origen, un procés d’aspecte circular durant el qual estem sempre igual de prop, o de lluny, del centre entorn a qual gravita.

El sentit de la vida –la seva direcció– és dur-nos al mar d’on sorgeix i ofegar-nos amb la grandesa de la seva força, fins a unificar-nos a un mar de bellesa infinita al qual tot evoca.

La circumferència reflecteix un centre matriu, creador i destructor en la mateixa mesura. Tot el que crea és destruït, tota forma que resulta aprehensible s’esvaeix. Així és com el procés de l’existència ens revela la naturalesa, alhora inevitable i inefable, del brollador d’on emergeix.

El despertar progressiu

Ens n’adonem poc a poc, que la font i el mar són una mateixa cosa. Despertem de manera progressiva. A cada pas que fem prenem consciència, una mica cada cop, que la força que ens fa mal és la força que ens fa bé. El temps que ens convertirà en pols és el mateix temps que ens ha fet néixer de l’argila. D’Al·là venim i a Al·là tornarem.

No hem de tenir por de la naturalesa. Ens dóna la vida en tot moment, i ens donarà mort quan ens arribi l’hora. Al·là és alhora font i mar. Al·là és l’origen del procés de l’existència i el destí ineludible al qual es dirigeix.

Al·là és com una bomba que no para de manxar vida. Nosaltres, per la nostra part, no estem aquí només per rebre la vida que ens omple. També som aquí per aprendre a renunciar i per entendre que no tot serà per a nosaltres. La vida que s’escampa pel món no ens pertany i romandrà amb nosaltres només per un temps.

La vida és sempre una entrega: ens és donada, i la tornem. Mentre vivim, ho fem gràcies a la interrelació que mantenim amb les altres criatures. No hi ha vida si no hi ha intercanvi. No hi ha vida si no hi ha entrega.

L’entrega

Entregar-se, vet aquí el quid de la qüestió, l’aspecte que permet que tot tingui lloc. La generositat d’Al·là, el karim, és el què permet que cada criatura que sorgeix a la vida tingui dret a la vida.

En justa correspondència, com que tot el que tenim ens ha sigut donat, també hem d’aprendre a regalar-ho, a desprendre’ns-en, quan Al·là vulgui que ho fem. Acceptar amb alegria que a tot li arriba la seva hora és entendre que el do de la vida és, més que un regal preciós, un préstec temporal, i que caldrà que retornem tot el que se’ns ha donat.

El deute i la por a la mort

Mentrestant, fem ús d’aquesta vida. L’ús que en fem, com la utilitzem, és el que decidirà quina forma d’existència prenem quan aquesta vida se’ns esgoti. Al jardí o al foc hi anem en funció de si hem de purgar alguna cosa o de si hem donat amb generositat.

Si entenem que el que ens passa no és nostre, sinó fruit d’un do, no estarem en deute amb ningú. Per contra, si ens identifiquem amb el què ens passa i ens atribuïm l’autoria d’allò que succeeix, aleshores quan arribi l’hora de tornar-no tindrem la sensació que ens prenen quelcom.

Cal que acceptem que res és nostre. No li tindrem por a la mort si no tenim por de nosaltres mateixos. Si ens creiem que som més del que som, i ens pensem que alguna cosa ens pertany eternament, aleshores li tindrem por a la mort perquè, en realitat, tindrem por de nosaltres mateixos. Qui té la consciència tranquil·la i sap que no es queda amb allò que no és seu no té perquè tenir por de la mort.

Li té por a la mort qui se sent en deute amb la vida. Per tenir-li por a la mort cal reconèixer, encara que potser sigui de manera inconscient, que se li ha pres alguna cosa, que ens n’hem quedat alguna part. Tornar-li a la vida allò que és seu –és a dir, tot– permet viure i morir en pau.

La il·luminació

Despertar és adonar-se que res ens pertany i tot serà efímer. Il·luminar-se és constatar que tot se’n va, de la mateixa manera que ha vingut.

Il·luminar-se és adonar-se que rere el procés creatiu i destructiu s’hi revela la força d’un principi existenciador inenarrable. El misteri se’ns presenta i resulta conegut, sense deixar mai de ser misteri. La vida que té lloc és massa gran perquè resulti coneguda, i tanmateix no coneixem altra cosa.

Tot és vida, sempre, i tanmateix mai assolim conèixer què és la vida, realment, profundament. Per això li fem una reverència. Ajupir-se de genolls i posar el front a terra és un moviment que li sorgeix de manera natural a qui s’adona de la grandesa de la vida. Com qui fa un crit de dolor o un somriure d’alegria. Al·là és allò que coneixem i, alhora, és més que allò que coneixem.

L’alliberament i la perplexitat

Els estats de l’existència que se succeeixen i prenen formes diferents tenen lloc perquè una voluntat els dona cos i forma. La il·luminació, la consciència de la majestat d’aquesta font, ens arriba pas a pas, a mesura que el procés avança.

Rebem un cop que ens fa mal, però ens aixequem i ens adonem que n’hem après alguna cosa. Créixer és un procés enriquidor molt farcit de frustracions. La il·luminació, el procés que mantenim des que existim, és alhora dura i suau, dolça i amarga, sorprenent i coneguda, inassequible i mantinguda. La perplexitat és una estat de consciència que s’assumeix poc a poc. Requereix que la llibertat sigui plena, perquè no es queda amb les formes aparents sinó que penetra les experiències profundes, lliures de les categories que podrien pretendre descriure-les.

El dolor, el plaer

Durant la vida rebem cops i més cops, i carícies i més carícies. La vida ens fa mal i ens dóna plaer. La gràcia de que això sigui així és que experimentem què és el plaer i gaudim de la bellesa de l’univers, i que al mateix temps reconeguem la majestat de la força creadora. Despertar és sortir del somni que pretén que tot sigui bonic i obrir-se a experimentar tal com és, és a dir, bonica però també immensa, poderosa. Transcendent: la vida que vivim ens supera. La vida que vivim és més gran que nosaltres.

La idea és assumir que el bé i el mal no estan dissociats, perquè no hi ha res que estigui al marge de la meravella que és la vida. La interrelació és una condició de l’existència. La grandesa de la vida radica en que les nostres categories son inútils a l’hora de descriure-la.

L’aprenentatge, un procés tan dur com dolç

Després d’un cop en rebem un altre. Aquest cop ens torna a fer mal, però ens tornem a aixecar. Amb el temps, després d’encaixar unes quantes caigudes, ens adonem que el procés de la vida segueix sempre endavant, i que a través dels cops hem après moltes coses.

Cada dia despertem de nou. A cada pas ens il·luminem una mica. Els accidents, les malalties i la mort de les persones estimades ens ajuden a aprendre tant com ho fan els petons que ens donen, les abraçades que fem, els plaers que sentim. Les coses dolentes, vistes amb perspectiva, resulten sorprenentment boniques. La perplexitat és l’apreciació de la bellesa que aporta l’experiència.

Per tenir experiència necessitem temps, i per això tenim temps… un temps que ens estima i ens maltracta, segons toqui.

El procés ens ensenya a no aferrar-nos a les coses que ens passen i entendre que, a través seu, una força invisible es fa visible. La mateixa força que ens porta a sentir plaers és la que ens fa sentir dolors, i tant aprehensible ens resulta amb una cosa com amb l’altra.

Alliberar-se dels fets i de les coses i gaudir de les experiències

Il·luminar-se és sentir la realitat: alliberar-se dels fets puntuals que ens la mostren i sentir plenament l’experiència que aporten. Despertar és no prestar atenció a la cosa en si i, en canvi, disposar-se a sentir la sensació. És deixar de cosificar la vida i passar a sentir-la, tal com es presenti.

Aquest és el sentit de l’existència: l’apreciació de les sensacions que aporta, dels sabors que té, sense pretendre atrapar-la. Això és ser lliure, perquè implica no posar-hi una o altra voluntat, sinó fluir amb la realitat sigui quina sigui la naturalesa particular que presenti.

La llibertat és un estat de consciència fluid. El jardí del paradís, més que un indret, és una manera de percebre la realitat. Assolir el jardí és aconseguir la llibertat, és alliberar-se de prejudicis i experimentar la realitat tal com és.

La llibertat té tant a veure amb el plaer com amb el dolor. Per alliberar-se no es tracta de fer una cosa o altra, sinó de tenir l’experiència de la vida tal com es mostra. Quan coneixem la realitat coneixem la Realitat, quan coneixem la vida coneixem la Vida, perquè no hi ha més realitat que la Realitat i no hi ha més vida que la Vida: el poc que coneixem ens permet conèixer tot el que hem de conèixer.

No necessitem abastar-ho tot per reconèixer a Al·là. A Al·là el veiem a dreta i a esquerra. Malgrat llevant i ponent ens semblin diferents, ambdós ens revelen Al·là. Coneixent la part es coneix el tot. Coneixent la pròpia vida es coneix el fet de la Vida. No cal posseir res per formar part del tot.

Per alliberar-se cal patir

Alliberar-se implica sentir el patiment però no aferrar-s’hi. Alliberar-se és un procés, un estat, una manera de fer, i no pot fer-se si no hi ha cadenes: Viure l’experiència de la llibertat implica aconseguir desprendre’s d’unes cadenes.

I què són aquestes cadenes? Doncs els nostres dolors, les nostres malalties, els nostres ensurts i els nostres malsons, els nostres patiments i les nostres crisis. Aprendre a desaferrar-se de totes les causes del sofriment i ser lliure a pesar d’aquests perjudicis, això és l’autèntica llibertat.

La llibertat no té res a veure amb l’absència de perjudici. Llibertat significa superació, desaferrament del perjudici, i alliberació. Tots els perjudicis que patim són una via per al nostre alliberament.

Estem condemnats a despertar

La llibertat passa, de manera inevitable, pel patiment. La condemna i l’alliberament son dues cares d’una mateixa moneda. El mal i el bé treballen en equip. Despertar no és només una meravella, també una condemna.

I estem condemnats a despertar, perquè Déu vol que tornem a casa seva. Casa seva és casa nostra. No tenim perquè renunciar a res. Només cal que ho donem tot.

 

Certament farem la prova del sofriment amb tots vosaltres: un poc de por, un poc de fam, amb reducció dels vostres bens, de la vostra vida i dels productes de la terra. Però tu anuncia un bon futur per als bons pacients, els qui suporten amb molta paciència el que els ve, car quan arriba una desgràcia que els commou, van repetint : «De Déu, Al·là, serem per sempre. A Ell per sempre tornarem!». Aquests rebran la benedicció del seu Senyor, misericòrdia ! Aquests van pel bon camí molt ben guiats!

Alcorà 2:155-157

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies