16 Mar L’escola i l’amor al coneixement

L’escola és un bon lloc on començar a adquirir amor pel coneixement. És la nostra primera acadèmia, és la institució escollida per obrir-nos les portes als indrets on resideix el coneixement.

Una bona escola és aquella que ens facilita al màxim l’accés al coneixement, que ens ensenya a trobar-lo i, sobretot, que ens motiva a utilitzar-lo, perquè no és el mateix saber on resideix el coneixement, que adquirir-lo, posseir-lo, i fer-lo servir.

Abraçar la font del coneixement

No n’hi ha prou amb saber consultar internet i llegir molts llibres: com mes coneixement tinguem incorporat a dins, millor. Què passaria si un dia es privatitzés del tot l’accés al coneixement, es tanquessin Google i les biblioteques? Estaríem emmanillats. Seriem persones dependents. Per ser lliure cal tenir un mínim de coneixement. La llibertat depèn, en bona mesura, de la responsabilitat.

L’escola, si volem que ens faci lliures, ha d’ensenyar-nos a accedir i a consultar el coneixement, però també ha d’ensenyar-nos a retenir-lo –i, si cal, memoritzar-lo–: ha introduir-nos-el en vena, perquè retenir-lo permet digerir-lo, i digerir-lo, utilitzar-lo segons es consideri oportú. Una cosa és tenir constància d’una informació, i l’altra és abraçar-la, jugar-hi, donar-li la volta.

L’adquisió de coneixement és un procés de transformació

A mesura que adquirim coneixement, el coneixement que ja teníem pren un altra forma. A diferència de la informació, que s’emmagatzema i prou, el coneixement que s’adquireix transforma a la persona, li permet mantenir una nova mirada davant del món i armar-se de perspectives.

És sabut que el pensament humà esdevé més ric a mesura que s’adquireix coneixement. La complexitat del pensament té molt a veure amb el coneixement acumulat, sobretot si és divers i plural. El discerniment és una facultat que depèn del bagatge. Amb això vull dir que està molt bé tenir un traductor a la vora, però encara està millor saber llengües, perquè el sentit de les paraules molt sovint no és traduïble de manera literal. La perspectiva que aporta el reconeixement d’un nou context idiomàtic va molt més enllà d’una simple permuta de paraules. No és ben bé el mateix el cap de setmana que el weekend. Passar un text d’un idioma a l’altre no és només traduir un discurs, també és donar-li un nou sentit.

Podem demanar-li a un alumne que faci un treball. Podem corregir-lo si es limita a fer còpia-enganxa d’un text trobat a la Wikipèdia. Però que hagi transcrit el text amb les seves paraules i l’expliqui amb el seu llenguatge no vol dir, encara, que l’alumne hagi pensat. El coneixement que resideix a fora només té valor si es troba amb quelcom que habita a dins. Promoure el coneixement ha de servir per estimular el pensament.

Promoure el coneixement i estimular el pensament

Estimar el coneixement significa admirar l’entorn i, a la vegada, promoure les capacitats internes. A dins de cada alumne hi ha un univers sencer: un criteri propi, una posició davant del món, una experiència de la realitat única i singular. Si no es té en compte aquesta posició, el coneixement acumulat no és diferent a una doctrina.

No n’hi ha prou amb saber què van dir i fer Napoleó, Einstein o Rodoreda: cal que l’alumne senti que pertany a la mateixa categoria de persones, que és de la mateixa classe social que qualsevol del referents que pugui tenir. Cal promoure que l’alumne s’apoderi i entengui com n’és d’important que pensi per si mateix, perquè si bé és rellevant saber què li passa al món i què li ha passat fins ara, també ho és el què li ha de passar, i el cert és que el demà depèn més de com els alumnes d’avui facin servir el que han après de Kant, Curie o Da Vinci, que el que van dir i fer ells mateixos.

El món es crea (o es recrea) a cada instant, i els ambaixadors que hi governen, que hi governem ara mateix, són els individus que conformen la societat. La llibertat d’un poble depèn del grau i el tipus cultura que utilitza. De poc serveixen les bones referències si qui les aplica és ignorant.

Capbussar-se en el coneixement

El coneixement no és un núvol abstracte, és un mar on cal submergir-se. El coneixement és experiència, no un calaix. No n’hi ha prou, ni de bon tros, amb saber on resideix el coneixement. Això és estar informat, i el coneixement és molt més que la informació: és allò que s’obté quan s’hi fa immersió. Per convertir-se en coneixement, la informació ha de ser digerida i utilitzada.

Recordo que, quan anava a COU, a classe de filosofia ens feien fer un exercici que s’anomenava comentari de text. Recordo, també, que el fet d’exposar el meu punt de vista em semblava molt estimulant. Sabia que l’escrit que redactava servia per demostrar-li al professor que havia après molt i molt dels altres (uns pensadors molt eminents ), però també significava que havia après a pensar per mi mateix, o com a mínim que havia fet l’esforç d’intentar-ho.

Aquest esforç, precisament, i no pas el propi coneixement adquirit, és el que fa que estimem el coneixement adquirit, valgui la redundància, perquè si no hi posem de la nostra part l’amor no brolla.

Estimar el coneixement és molt més que adquirir coneixement. L’amor al coneixement només pot néixer quan es constata que el coneixement pren vida, cos i forma, i resulta útil i transformador. L’amor al coneixement només sorgeix quan el coneixement i el pensament fan matx, i és que l’amor (al coneixement, a la mare i a la vida) és quelcom que brota del cor.