16 Jun Ijtihad

No obeeixis els infidels ni els hipòcrites!
(…) Segueix el que el teu Senyor t’ha inspirat, t’ha revelat!
(…) Confia en Déu i en la seva protecció!
Al·là et basta per a la teva protecció!
Déu no ha posat dos cors al pit d’un home.
Alcorà, 33, 1-4

La noció de tawhid, n’hem parlat en altres ocasions, descriu la unicitat de la Realitat: Només hi ha una realitat. Tot pertany a una sola i única realitat. Tot està interrelacionat perquè forma part d’un mateix corpus existencial.

Aquesta unicitat presenta dos aspectes complementaris, encara que aparentment oposats: La unicitat de la realitat s’expressa tant en la unitat de l’existència –tot és u, res escapa a formar part d’un sol tot– com en la seva multiplicitat i diversitat –la diversitat de les existències no és una il·lusió o quelcom que s’hagi de superar, sinó que forma part, és a l’altra cara, d’aquests unitat ineludible.

La pluralitat s’expressa en termes com el de ijtihad, que significa lliure interpretació, i que indica que cada persona és lliure d’interpretar un text a la seva manera. Cada forma d’existència és particular i té la seva pròpia perspectiva respecte a aquesta realitat una. La unitat no va en detriment de la multiplicitat, sinó que totes dues coses expressen la unicitat d’una mateixa realitat, la única realitat que hi ha.

Ijtihad

Així doncs, i tornant a la paraula que ens ocupa, direm que cadascú ha de ser capaç de jutjar per si mateix com veu el món, què en pensa al respecte, com l’entén. Tothom és lliure d’opinar i treure les seves conclusions i tothom està en una situació d’igualtat respecte als altres per fer-ho.

Quan un musulmà llegeix l’Alcorà ho fa conscient que la interpretació que ell en podrà fer no arribarà a abastar el conjunt dels significats i dels missatges que el llibre ofereix. La lectura d’un llibre sagrat s’efectua a diversos nivells. Les paraules i les frases tenen el seus significats literals, però també ofereixen significats interpretables. Per exemple: ¿què fa que aquesta paraula o aquest fragment es trobi en aquest capítol i no en un altre? o ¿perquè aquesta paraula comparteix arrel etimològica amb aquesta altra?

I mil coses més: Llegir un text sagrat no és com llegir una novel·la. No ens estan explicant una història. No es tracta d’entendre una trama. Es tracta de quelcom més complex.

La ijtihad remet a la diversitat,
perquè significa lliure interpretació
i indica que cada persona és lliure
d’interpretar un text a la seva manera

Un llibre obert

L’Alcorà és un llibre obert. El seu significat és viu. Cadascú en farà una interpretació diferent. No és un llibre que porti a un lloc concret i que descrigui un sol camí. Cada lectura és diferent. Els missatges que hi son continguts son inescrutables. És com l’existència mateixa: ple de vida i de múltiples vides.

Cadascú llegirà el llibre amb la seva veu, i ho farà a través dels seus ulls. De la mateixa manera, també serà la seva pròpia ment que el processarà, i el passarà pel prisma del seu criteri –el d’aquell moment–, no el d’algú altre. Finalment l’entendrà a la seva manera, segons les seves capacitats i atenció. No pot ser d’una altra manera. Tots els musulmans reconeixen la inherent diversitat d’interpretació d’un text que per tots ells és sagrat. Ningú sensat pretén que l’Alcorà hagi de ser llegit i entès de manera homogènia. Fer-ho seria impossible.

Però encara hi ha més. Al marge dels diferents sentits de la interpretació, l’Alcorà no és un llibre que només pretengui ser interpretat, és a dir, llegit i entès (a la manera de cadascú). Entendre el llibre no és l’únic objectiu de qui l’agafa i el llegeix: Hi ha qui el llegeix simplement per recitar-lo. Per llegir-lo amb veu entonada i, en realitzar aquest acte, generar una bellesa melodiosa.

També és un llibre que es presta a ser cal·ligrafiat. La llengua àrab és d’una gran bellesa física, no podem negar-ho, i cada cal·lígraf, segons el seu propi estil cal·ligràfic, o en el marc d’uns estils cal·ligràfics definits, pot escriure’l. Penjar-ne cites a la paret és una altra manera de fer que l’Alcorà sigui llegit.

L'Alcorà és un llibre obert. El seu significat és viu.
Cadascú en farà una interpretació diferent, una lectura diferent

Invocar el text

També hi ha qui n’agafa una paraula o frase i la repeteix diverses vegades, com un mantra. Aquesta pràctica permet una lectura més meditativa del text. Invocar el text és donar-li vida: Vull que sigui llegit en veu alta. Vull que aquest text prengui vida, que ocupi un espai en el meu temps i en la sala en la que em trobo. Vull que aquest llibre formi part de mi. I també vull formar part d’aquest llibre. M’obro a ell i deixo que el seu contingut m’impregni, em travessi, que prengui cos a través meu.

Aquí no s’està efectuant una lectura literal del text. No se n’està fent cap interpretació. I tanmateix se l’està llegint. La pràctica que aquí es realitza és un ritus, i no té res a veure amb la que efectua qui el llegeix amb afany intel·lectual.

Lectura repetida de l’Alcorà se sol fer amb la intenció de recordar-ne el seu significat profund. Dhikr és un terme que significa invocació, per una banda, i rememoració, per l’altra. El dhikr és doncs un exercici que consisteix en repetir determinades fórmules concretes –més curtes i sintètiques, o més llargues i literàries, però sempre extretes de l’Alcorà–. Aquesta pràctica, típica del sufisme, es fa perquè el significat que hom vol copsar no s’ha d’entendre sinó que s’ha de recordar. El llibre, en aquest cas, revela allò que sempre ha sabut. Retorna a l’estat d’innocència, aporta una compleció original, aparentment perduda.

Les múltiples vides de l’Alcorà

L’Alcorà és un llibre que es llegeix, es recita, es canta, s’invoca, es cal·ligrafia, es pensa i s’interpreta, entre altres coses. És d’aquests i altres maneres que se li dóna vida o, més ben dit, se li dóna un nou cos i una nova forma, perquè d’alguna manera estem davant d’un text que té vida pròpia.

Qui el llegeix, per tant, només n’interpreta una part, només en degusta un sabor, només en realitza una de les seves formes i fa visible un dels seus aspectes. Aleshores, doncs, hem d’entendre que les lectures són múltiples. Interpretar un text sagrat com l’Alcorà, la Bíblia, la Torà o els Vedes,  és sempre una qüestió personal. Ningú podria arribar a jutjar si una interpretació és realment o definitivament certa o falsa.

Llibertat

Un professor ens el podrà ensenyar a llegir, però cadascú és lliure d’interpretar. És un mateix qui decideix per si mateix què significa cada cosa. La llibertat és una, però això no vol pas dir que algú se la pugui apropiar. Justament, com que es una tots, tots tenim exactament el mateix dret sobre ella. Tots tenim la mateixa legitimitat i el mateix valor. A tots ens empara una mateixa font, ¿qui es troba més a prop d’aquesta font?

Si bé hem dit que tawhid és un terme que ens explica que tots som u, que tots estem interrelacionats i que, per tant, tots som interdependents –dependents els uns dels altres i en relació a l’origen que ens generat i manté–, l’ijtihad complementa aquest concepte perquè n’explica l’altra cara, a saber, que tots som lliures, completament, perquè hem d’administrar aquest tawhid a la nostra manera, i no de cap altra forma. No podríem mirar el món amb uns ulls diferents als nostres. No té cap sentit pretendre que un altre criteri pugui ser millor que el nostre. Podem aprendre dels altres, naturalment, però no podem pas cedir-los el poder de decidir per nosaltres.

No pel fet que tots siguem u deixem de ser múltiples i diversos. I justament pel fet que tots som u, tot tenim el mateix dret i la mateixa responsabilitat respecte d’aquest tot.

Que ningú defugi de la seva responsabilitat sobre aquest tot comú, que ningú es negui a si mateix el dret a interpretar el món i a actuar-hi segons creu. I que ningú, per l’altra banda, trepitgi els drets dels altres i es cregui legitimat a dictar com s’han de fer o interpretar les coses. Ni una cosa ni l’altra: Tots som absolutament lliures, per bé que estem absolutament vinculats a tot.

Exercim la nostra llibertat!