19 Gen La imatge de l’equilibri / La perplexitat d’assaborir un secret

A la Zakiya, font d’inspiració

Et poses a caminar. T’observo. Has donat el primer pas amb l’esquerra i alternativament avances amb la dreta i amb l’esquerra. Sempre fas un pas amb cada peu. Em quedo meravellat. Sembla senzill però no ho és gens. El teu pes s’inclina ara cap aquí, ara cap allà, d’una manera misteriosa. M’aixeco i decideixo gaudir, en primera persona, d’aquest art sublim que és el moviment.

Em poso a caminar per la platja amb la mateixa cura que camina un acròbata sobre de la corda fluixa. Em sento un artista de circ. A poc a poc, poso el taló i la punta amb suavitat. Percebo el contacte amb el terra a la planta del peu, tot i que porto les sabates posades.

L’equilibri

Experimento l’equilibri. És dinàmic: tal com he vist que el mantenies. Si t’hagués fet una foto, l’equilibri no hauria pas quedat retratat en la imatge. L’equilibri, ho he vist i ho he sentit, només es fa palès a través al moviment. No n’hi hauria si no fos que el caminar cursa en el temps. L’equilibri només hi és si atenem que caminar no és un fet sinó un procés.

On s’observa l’equilibri? Si li fem una foto a qui camina, enlloc, però si mirem el caminar en una pel·lícula, aleshores entenem que l’equilibri hi és present tota l’estona.

L’equilibri, en això del caminar, és una veritat si s’accepta que parlem d’un dinàmic. Si volguéssim convertir el dinamisme en quelcom estàtic, l’equilibri no es veuria per enlloc.

La imatge de l’equilibri

Equilibri, dit en xinès, vol dir passar-de-yin-a-yang-i-de-yang-a-yin. L’equilibri, en el marc del perspectivisme yinyang, és present tota l’estona. L’equilibri és una condició per a l’existència. El desequilibri, en aquest món, només sorgeix quan un fet és observat sense la seva deguda relació amb tota la resta de fenòmens.

És equilibrat tenir la panxa buida i ho es tenir-la plena, perquè tant equilibrat és menjar com fer la digestió. És equilibrat sortir corrents i amb presses. Tant com ho és tombar-se i adormir-se dormir tranquil·lament.

L’equilibri rau en el blanc, en el gris i en el negre. L’equilibri es fa visible en els solsticis i en els equinoccis, en els dies curts i en el dies dies llargs. Si poguéssim observar qualsevol fet en el marc del procés en el qual té lloc, i relacionar aquest procés amb el conjunt de situacions que existeixen, ens adonaríem que en aquest món no hi ha altra cosa que equilibri. Tot està en harmonia. Tot respon a un macro-procés el quan no apreciem però reconeixem.

Del fet al procés i del procés a l’existència

L’observació d’un fet ens porta a apreciar el procés en el qual s’emmarca. La identificació del procés ens permet reconèixer la unicitat de l’existència.

L’equilibri sembla quelcom inefable si atenem als fenòmens separadament. Quan ens adonem que estem immersos en ell, en canvi, l’equilibri resulta inevitable. Quan hom s’adona que l’equilibri és subjacent a l’existència, com una norma necessària per a la vida, s’alegra. S’exalta. Se sorprèn. Experimenta el transcendent. Vivifica, en una acció immanent quotidiana com ho és el caminar, tota la força de l’univers.

Viure és una alegria immensa. Caminar és una joia. Adormir-se és un plaer. Despertar-se és una sorpresa. L’equilibri no és present, només, quan tenim salut i ens sentim en pau, l’equilibri no viu només quan el yin i el yang es troben en una situació d’empat tècnic. Al contrari: l’equilibri és inherent. L’equilibri és sempre-present. L’equilibri és absolutament indefugible.

Sentir l’equilibri

L’equilibri és una pre-condició per a la vida. Mentre estiguem vius, sigui quina sigui la nostra ubicació, sigui quin sigui l’estat en el qual ens trobem, podem percebre l’equilibri.

Naturalment, l’equilibri pot passar-nos desapercebut. Pot ser que no ens n’adonem. Quan això passa és que estem mirant un fet en si mateix i, mancants de perspectivisme, no copsem que el fet només pren vida en el marc d’una existència infinitament immensa que no podem arribar a abastar.

L’equilibri regeix la vida. Per això passem d’una etapa a l’altra. Sempre, tota l’estona, ens estem moment com ho fan les onades d’un mar que sempre es mostra en equilibri. No hi ha res més calmat que el mar; no hi ha res més mogut que el mar.

La perplexitat d’assaborir un secret

L’equilibri és un procés, viu, orgànic i inevitable. Si provem d’aturar aquest procés per tal retenir un fet aïllat, potser perquè ens sembla més equilibrat o desitjable, aleshores enlloc de donar vida a l’equilibri estarem, més aviat, inhibint-lo. I no el podrem matar perquè l’equilibri voldrà ser-hi. I s’endurà per davant totes les barres que li posem.

L’equilibri és sempre viu. Quan enlloc de fer l’esforç d’aturar-lo ens entreguem a palesar-lo, aleshores sentim que l’enorme força de la vida ens transcendeix, i ens meravellem perquè percebem, en la nostra pròpia carn, la força de la realitat inabastable.

La perplexitat és adonar-se que la petitesa d’un instant conté la força de tota l’eternitat, percebre que en cada indret que ens assentem s’hi percep la forta del món sencer, i que en cada pas que donem s’hi fa palès l’enorme equilibri d’una interrelació inevitable.

En cada gota d’aigua s’hi troba el secret que el mar amaga. El secret d’allò inefable s’assaboreix amb l’experiència de cada fet que esdevé realitat.