12 Set La corda i la serp

La corda, llarga i prima, cargolada en perfecte espiral, s’ha transformat de sobte en una serp.

L’ensurt ha fet que, ràpidament, tiréssim enrere els nostres caps. El Pol, la Tomassa i jo ens hem abraçat i ens hem mirat. La cara de la gata demostrava que ella estava tan fascinada com el meu fill petit o jo mateix. La serp s’ha posat erecte de seguida que ens ha vist, mirant cap a nosaltres. S’ha quedat a un pam dels nostres caps, cara a cara, mirant-nos una estona a cadascú, i ens hem reconegut.

Després s’ha girat i ha marxat serpentinejant. S’ha quedat al menjador de casa els avis i al cap d’una estona s’ha adormit.

Mentre em dutxava he meditat sobre el sentit d’aquest ensurt. El somni era molt real. He recordat la idea que descriu el despertar en el llenguatge del budisme: Il·luminar-se és descobrir que allò que et pensaves que era una pal és una serp. Una corda en aquest cas.

El despertar: percebre l’esperit a través de la matèria

Despertar-se és adonar-se que la vida té una dimensió de profunditat, immaterial però vivificadora, buida i, precisament per això, susceptible de ser omplerta.

Aquesta és la diferència que apreciem entre un cos viu i un cos inert. El cos d’un mort, sens dubte, és materialment idèntic al d’un viu… però ja no allotja en si mateixa la profunditat que té la vida.

La vida no es redueix a la materialitat. És inexistència que pren existència. La vida és pura perplexitat. La vida és un esperit immaterial que aviva la matèria però que no queda retingut en ella. És un alè que vivifica.

Sense aquesta força vigoritzant, un cos no té cap força. Però aquesta força no és visible de per si, només se la pot veure a través de la matèria. Per això els materialistes diuen que no existeix. No tothom sap veure que una corda és una serp, i per ensenyar que la serp no existeix mostren la corda, naturalment. Així que podem viure en la contradicció, o podem viure en la perplexitat.

He sortir de la dutxa renovat. L’ensurt havia passat i m’ha ajudat a despertar-me. No hi ha despertar que no impliqui un sobresalt. Qui vulgui viure en calma morirà sense haver viscut.

Materialisme o espiritualitat. Contradicció o perplexitat

He sortit a caminar. Com la serp, m’ho he mirat tot amb deteniment. He agraït a l’existència l’estar viu, perquè no sabria què és la vida si aquesta no hagués pres existència.

La serp viu en la corda. Sense matèria no podem veure la força de la vida. No tenim coneixement de l’alè que dóna vida fins que no ressona a l’interior d’una cavitat que li fa de caixa de ressonància. Ara bé, el fet que la vida no se’ns presenti més enllà de la matèria, i que només poguem captar-la a través d’ella no vol dir que calgui de confondre-la amb aquesta. Una serp no és una corda. La força de la vida no està presa en la seva materialitat. La matèria, simplement, li permet que s’expressi.

La perspectiva espiritual, o perplexitat, porta a contemplar que el més bonic de l’existència és allò que no queda empresonat en la pròpia existència. És probable que això que dic sembli una mica absurd a qui considera que més enllà de la matèria no hi ha res, però sí, defenso que el bonic de l’existència és allò que no s’aferra a l’existència pròpiament.

Aquesta és la gràcia, precisament, de la consciència de la perplexitat: L’existència ens permet reconèixer la força o font de l’existència, a la qual no coneixeríem sense aquesta. Sabem de la font perquè ens banyem al riu. Sabem de la vida perquè un cos que no té vida pren vida.

El cos ens ensenya què és la vida, i és allò que no té ell, però el travessa. Una cosa és la vida i una altra cosa és l’existència, però no sabem de la primera fins que no arriba la segona.

La matèria i l’esperit: La dualitat en la unitat

Necessitem de la matèria per descobrir el més enllà de la matèria. Necessitem de l’existència per reconèixer què és la vida. Tot plegat és ben curiós, i difícil d’entendre per qui no vol veure que la vida és com la serp, i no com una corda.

Però la diferència entre una corda i una serp és evident, quan se l’accepta. No cal pensar massa per entendre-ho. Només cal mirar la corda fixament, i veure que es desperta i es belluga, i que et mira a cara. Així és com la vida es reconeix a si mateixa: posant-se cara a cara amb si mateixa.

Si la vida només tingués la naturalesa de la unitat, no es podria veure o reconèixer a si mateixa. És per saber qui és ella mateixa que s’avé a palesar-se en la dualitat. Això li permet mostrar-se com un objecte i un subjecte, com una matèria i com un esperit, i així pot veure, si fa un pas més enllà, que les dues coses en son una de sola, perquè la vida només hi són les dues parts.

Despertar no és altra cosa que fer-ne de la vida l’existència, i de l’existència, la vida.