13 Ago Les lectures de l’Alcorà i la unitat que es revela en la multiplicitat

L’Alcorà, com tots els llibres, pot ser llegit des de diferents punt de vista. En funció de la mirada que hi faci el lector hi trobarà una cosa o una altra. A més a més, i com passa en tots els llibres sagrats (és a dir, revelats), de la seva lectura n’emanen, de manera natural, múltiples capes de significació.

De la mateixa manera que un científic –posem per cas un metge o un biòleg– es miraria el cos humà d’una manera diferent a la que hi faria un artista –per exemple un pintor que volgués fer un retrat–, l’Alcorà pot ser observat i abordat des de molts punts de vista. Potser cada mirada hi veurà, en l’objecte que observa, una cosa diferent, però el que és segur és que tota mirada afinada servirà perquè la persona que mira prengui consciència que la mirada que efectua no podrà completar-se.

Aprendre a mirar, aprendre a llegir

L’observació és inacabable. La lectura d’una realitat, per concreta i particular que ens sembli, és sempre infinita. No podem abastar el tot que amaga cada objecte, per petit i simple que sembli.

De fet, podríem definir la realitat (entesa ara en el seu conjunt) com allò que tenim davant dels nassos en tot moment, o allò que ens està succeint tota l’estona, i que tanmateix ens és inabastable. No podem completar la realitat, i per això sempre progressa, canvia, i ens presenta aspectes diferents.

El llibres sagrats són objectes que ens permeten apreciar clarament la infinitud la realitat, i ens ensenyen que tot el que veiem i sentit és també infinit, perquè en la mesura que participen de la realitat, totes les coses contenen en si mateixa aquesta qualitat.

Els llibres sagrats, podríem dir resumidament, serveixen per aprehendre l’infinit. Llegir (o recitar, o cantar, o comptar) un llibre sagrat serveix perquè després (o simultàniament) hom pugui observar el món i apreciar l’infinit que aquest amaga, aparentment, i que de fet mostra tota l’estona.

La naturalesa (la vida, l’existència, les coses), són una revelació de l’absolut (el transcendent, l’inefable, l’eternitat). Vet aquí el missatge que ens comparteixen els llibre sagrats, la mirada que ens conviden a mantenir.

La literalitat d’un missatge

Una de les lectures més evidents que pot efectuar-se sobre un llibre sagrat com l’Alcorà és la literal. Tanmateix aquesta simple lectura literal del text ens obrirà les portes, de manera natural, a múltiples capes de significació i interpretació. El significat de les paraules, les frases, els ayat i les sures de l’Alcorà és inabastable.

L’Alcorà té diferents capes de significats. Els significats més evidents són, podríem dir-ho així, més superficials que altres significats que emergeixen de manera ulterior, quan s’ha reflexionat sobre el tema.

La ilaha illa Allah

Per exemple, la ilaha illa Allah és una frase que, literalment, podem traduir per “No hi ha més divinitat que Déu”, però en la mesura que Al·là diu ser “La Realitat” aquesta frase també vol dir que “No hi ha més Realitat que la Realitat”. “No hi ha existència al marge de la Realitat”, per tant, perquè l’existència, de fet, és la mateixa realització de la realitat.

Així doncs, la ilaha illa Allah també vol dir que “No hi ha més existència que la d’Al·là”, o que “No hi ha existències relatives sinó que la única existència és la de l’Absolut”.

Si Al·là també és La Veritat, la ilaha illa Allah també significa que “no hi ha més Veritat que la Veritat”, i això pot voler dir que cada veritat, per petita que sigui o relativa que ens sembli, conté en si tota la força de la Veritat.

La nostra menuda realitat és, també, la Realitat

A la ilaha illa Allah hi podem apreciar que en una simple frase hi pot haver contingut el significat de totes les frases que mai podrien existir, perquè una petita mostra de la realitat permet inferir què és això de La Realitat. Vet aquí el missatge de la frase: No hi ha res, per petit que sigui, que no sigui Real.

Per conèixer la realitat n’hi ha prou amb conèixer qualsevol cosa. Què hauríem de pretendre descobrir, doncs, més enllà del que ja sabem? Què hauríem de voler tenir, per tant, més enllà del que ja tenim?

A través d’una porció de la realitat podem inferir la realitat sencera, perquè la realitat sencera és infinita, i això vol dir que la peça en qüestió també ho serà. No cal pas viure totes experiències que la vida ens permet viure (que serien infinites), per tenir consciència de què és la vida.

Així és com la Realitat es revela a través dels llibres sagrats i a través de la realitat mateixa: Se’ns convida a gaudir de les experiències que tenim, a conformar-nos amb aquestes, i a aprehendre que en elles hi resideix el mateix secret li és revelat, en un altre lloc i en un altre moment, a una altra criatura. La única existència és la d’Al·là, i totes les experiències que tinguem seran sempre una revelació de la Seva única existència. La unicitat de Déu es manifesta a través de la multiplicitat de les existències.

La musicalitat

L’Alcorà no és una peça musical ni un poema, però la seva lectura convida al manteniment natural d’unes cadències que ressonen amb la música i la poesia. L’escolta de la recitació de l’Alcorà permet aproximar-se a les paraules i al seu significat, en efecte, però també al to de veu de qui les recita, i això permet copsar que les paraules són vives, i que expressen moltes coses més que significat que poden definir-se.

Escoltar l’Alcorà recitat d’una manera o altra ens porta a entendre’l de maneres diferents. La vivesa de les paraules es pot transmetre de moltes maneres, i també pot demostrar-se amb major o menor força. Els bons recitadors saben fer que l’oient, en escoltar la recitació, es transporti al jardí del paradís, sense que per fer-ho hagi d’abandonar el món terrenal en el qual (també) es troba.

La recitació de l’Alcorà és com la música de les sirenes: transporta a universos llunyans, en els quals els límits físics de l’existència corpòria es difonien i perden entitat… i això porta a reconèixer que els límits formals d’aquest món (i les coses que en formen part) no són tan sòlids com podria semblar.

Quan viatgem a través de la música no deixem d’estar on som ni deixem de ser qui som, i tanmateix ens adonem que això que creiem ser s’esfuma. La música és una mitjà molt adequat per prendre consciència de com n’és de subtil allò que ens sembla dens, de com n’és d’intemporal allò que sembla regir-se pel temps, de com n’és de transcendent allò que consideràvem immanent.

La manifestació de l’infinit en allò finit

De nou, aquest cop a través de la música, la manifestació de l’infinit es fa palesa. Així doncs, podríem dir que el missatge de la música i el de les paraules s’assemblen força (o ressona, per utilitzar termes musicals).

De fet, els dos llenguatges són una mateixa cosa: Podríem mirar una imatge, primer, i després tocar el contorn d’una forma, i adonar-nos que estem descobrint, de dues maneres diferents, mateixa cosa. La diversitat remet la unitat. Tots els camins porten a Roma, diuen. Res està al marge de res. Cap cosa parla de res més que de la realitat de la qual forma part i a la qual manifesta. Tot és sempre una revelació d’Al·là. La unicitat d’Al·là es mostra en la multiplicitat d’objectes que podem contemplar i en la diversitat de mirades (o escoltes) que podem efectuar. La ilaha illa Allah.

El text alcorànic transmet una força intangible que tant pot apreciar-se quan es llegeix en silenci i s’analitza paraula per paraula, com quan es recita en veu alta i s’até a la seva musicalitat.

Podríem dir que el missatge que el llibre vol transmetre és que el lector pugui percebre que aquest missatge no queda empresonat en les pròpies paraules amb les quals s’expressa, o en les notes musicals amb que es reciten, sinó que arriba a través d’aquestes.

“A través”, vet aquí una de les claus del significat de l’oració la ilaha illa Allah: “És a través de la realitat que se’ns presenta que podem descobrir la Realitat de Déu”. Aquesta traducció també em sembla bona.

El dhikr, la invocació repetitiva

Els sufís diuen que la repetició de paraules i frases clau, a mode d’invocació, té un poder transformador increïble. La fórmula La ilaha illa Allah, no cal dir-ho, és un dels dhikr més utilitzats, com ho és el propi nom Allah, o altres noms com “El Subtil”, “La Pau” o “L’originador”.

El dhikr, la repetició màntrica d’una porció de l’Alcorà, permet que els significats profunds de la frase emergeixin.  El dhikr no serveix per entendre les frases, sinó per realitzar-les, és a dir, per dir-les.

La paraula té un important poder creador. El simple fet de dir quelcom és donar-li presència a aquesta entitat: Si jo dic “atura’t, Arnau”, estic començant a frenar-me, i si dic “corre!” ja estic preparant-me per posar-me a córrer. La força de les paraules és evident, n’hi ha prou amb que li digui “t’estimo” a algú, o amb que l’insulti per fer que el seu estat d’ànim canviï en menys d’un segon.

Repetir per rememorar, refer per fer de nou

Practicar el dhikr permet apreciar quelcom que no es pot copsar si no es realitza el dhikr. La repetició de les paraules és una cosa ben diferent a la seva simple lectura ocasional. Repetir les paraules aporta quelcom que només s’obté quan es repeteixen paraules. No puc explicar (o entendre) que significa la repetició de la fórmula la ilaha illa Allah si no efectuo la pròpia repetició.

Quan tornem a dir una cosa, la diem de nou, però també la diem d’una manera diferent, de manera que creem la mateixa frase i, al mateix temps, en creem una de nova. La repetició és un impossible. La dualitat és una fal·làcia. En aquest món no hi ha lloc pel dos. Només existeix l’u. Vet aquí el significat, altre cop, de la ilaha illa Allah i vet aquí, de nou, com aquest missatge pot aprehendre’s per mitjà d’una via diferent.

Repetir sempre la mateixa frase porta a la comprensió de la mateixa cosa que es comprèn quan es llegeix el llibre sencer. Sempre, es faci el que es faci, es descobreix a Al·là. Sempre, es miri el que es miri i es digui el que es digui, qui es revela és Al·là.

Els números de les lletres i les paraules

Cada paraula de la llengua àrab, com també passa amb l’hebreu, té un valor numèric. Cada lletra equival a un número determinat. Això vol dir que una paraula significa el que significa la pròpia paraula (i tinguem en compte, també, que les paraules de l’àrab són polisèmiques, és a dir, remeten a un munt de conceptes) i que, a més a més, també té un valor numèric, que sorgeix de la combinació dels nombres de cada una paraula que conforma la paraula.

Això convida a una lectura numerològica de l’Alcorà, que es diu que gira en torn al número 19 i que amaga un munt de coincidències numèriques. Per exemple, la paraula shaitan, Satanàs, apareix el mateix nombre de vegades que la paraula malaika, àngels, seixanta-vuit cops, cosa que fa pensar que els dos conceptes s’equilibren. Un altre exemple: La paraula món, dunia, i la paraula que remet a la vida de l’altre món, ajira, apareixen cada cent quinze vegades cada una. És com si la vida d’aquest món i la de l’altra coincidissin, quantitativament parlant.

Qualitativament parlant les coincidències també són constants. No sembla arbitrari que la paraula dia, yawm, aparegui tres-centes seixanta-cinc vegades i que la paraula mes, shahr, ho faci dotze cops. És ben bé que la paraula i el fet que aquesta expressa persegueixen la fusió. En els textos revelats les paraules i els fet que aquestes expressen fan matx.

L’harmonia universal

Amb tot, els números que es desprenen de l’Alcorà ens fan pensar en una balança. Hi ha una mena d’equilibri universal que fa que tot es compensi. L’univers del que parla l’Alcorà és un món regit per l’harmonia. El din o sistema d’Al·là és un regim just, en el qual hi tenen lloc un munt de fenòmens els quals expressen, tots ells, la completesa de la força/font que els origina i els esperona.

El cert és que no és pot conèixer la bellesa si no es té constància de la lletgesa, i no es pot saber què és l’alegria si no se sap què és la pena. Podem preferir una cosa a l’altra, però no podem negar-nos a que tots dues existeixin, perquè es necessiten mútuament. No podrem saber què és el bé si no existeix el mal. En última instància, apreciar l’equilibri de les peces que conformen el món i dels fets que conformen l’experiència de la vida és possible, i això permet albirar la unicitat que els és inherent. Més enllà de les experiències passatgeres que experimentem, el que està succeint en tot moment és la pròpia Realitat. Com podríem conèixer la Realitat si només ens permetéssim viure les experiències que ens agraden o que volem que tinguin lloc?

Les lectures de l’Alcorà i la unitat que es revela en la multiplicitat… però no és ella

L’Alcorà permet altres lectures possibles, els llibres sagrats són inacabables. No tenim possibilitat humanament parlant, d’abordar-los per complet. Els llibres revelats són llibres que ens transcendeixen, com la Realitat mateixa. Així és com ens recorden la naturalesa (o les propietats) de “La Realitat”, de “L’Origen”, d’“El Transcendent” o, simplement, d’“Allah”, i ens ensenyen que tot el que veiem i sentim és sempre Ell, o Ella, o Allò.

Com podria mostrar-se’ns Al·là, o parlar-nos (és adir, revelar-se), si no és a través de tot allò que no és Ell? No podem tenim constància de l’eternitat si no és a través del temps, ni podem saber què és la unitat sense assumir la multiplicitat. “Totes les realitats són la Realitat”, i al mateix temps no les són, perquè la Realitat és allò que escapa als límits de les categories. Si la ilaha illa Allah vol dir que “no hi ha més realitat que la Realitat” és que les realitats que ens semblen reals no són la Gran Realitat.

Al·là se’ns mostra ocultant-se i se’ns oculta mostrant-se, vet aquí la naturalesa paradoxal de la Seva Realitat. Diguem que cap de les formes d’existència de que tinguem constància ha de ser confosa amb la pròpia Realitat o amb la-realitat-en-si, perquè aquesta escapa a quedar retinguda en elles, però l’existència no pot mai deixar de ser abraçada per aquesta, perquè no hi ha existència al marge de la Realitat d’Al·là.