31 Ago L’expropiació de l’espiritualitat

A Abdennur Prado,
per difondre un discurs que empodera a les persones

Si Déu és la força que crea l’univers, la font incognoscible d’on emana l’existència, aleshores és que tots hi estem en relació, que tots hi tenim a veure en la mateixa mesura, i que ningú pot creure que té allò diví en propietat. Déu no és de ningú perquè de Déu son tot. Déu no viu a casa nostra perquè som nosaltres els que habitem en el seu món.

Res en sabem, d’aquest Déu, origen ocult i força sustentadora de tot allò que coneixem. Però veiem la conseqüència de la seva creació. Contemplem un univers que no sabem com apareix. Gaudim d’una vida però no sabem com s’origina. Ningú ho sap. Tanmateix, tots som vius.

Tots estem iguals de vius, i tots som iguals d’ignorants. Tots estem en igualtat de condicions. Tots provenim de no sabem on, tots existim però no sabríem com fer-nos-ho per existir, per aparèixer a l’existència i que fos tal com és. No tenim ni la més remota idea de com es fa allò que tenim. En això som tots iguals.

La causa inconeguda

Tots som iguals, perquè tots ignorem de la mateixa manera quina causa ens origina. Tots som iguals, també, perquè tots provenim d’aquest origen que desconeixem. Si aquest origen és sagrats, aleshores tots iguals de sagrats.

El món que veiem, i nosaltres en ell, és conseqüència d’una causa que desconeixem. Som capaços d’albirar la conseqüència però la causa se’ns escapa.

Però la reconeixem. Ho fem, perquè arreu veiem els seus efectes. Tot prové d’una mateixa font, creiem, perquè tot està sempre relligat: No hi ha res que pugui tenir vida al marge de l’existència una. Apreciar la unicitat ens fa comprendre que tot prové d’un mateix Déu –Al·là, Jahvé, Brahman–, i no hi ha res que se’n separi, en última instància, malgrat que Déu, en si, sigui inefable.

La causa de la que depèn de la conseqüència fa que aquesta última estigui sempre en dependència, i converteix a la primera en una font ineludible, malgrat que ja no hi sigui com a font, perquè l’existència ens esperona riu enllà.

Cosificar el sagrat

Per una estranya raó, hi va haver unes persones que van decidir cosificar el sagrat. Van fer-ne de l’origen comú, un objecte instrumental. Van convertir l’origen en una cosa. Van fer veure que la força creadora es podia albirar, com si algú en pogués tenir el control.

Es va cosificar la força creadora i enlloc de reconèixer que es arreu i proclamar la seva grandesa i inevitabilitat, es va dividir el món en espais sagrats i profans, com si hi hagués indrets que no fossin la casa d’aquest que tot ho origina. Més encara, digueren ser capaços de beneir els espais i sacralitzar-los. Com si de la conseqüència provingués la causa. Com si la benedicció de l’existència no fos ja de per si, com el do que és, i es pogués sacralitzar una vegada apareguda. Si la vida existeix és perquè la força que l’origina la transcendeix. No a la inversa.

No és pas que el transcendent provingui de l’immanent. No sabem pas com crear-lo, al transcendent. Ni l’immanent, de fet. En canvi el transcendent ha sabut bé com crear-nos a nosaltres. Estem en deute amb una font, i si mai podrem pagar-li el què ens ha donat, sí que li podem reconèixer l’autoria.

En deute amb la vida

Deure la vida és reconèixer que prové de qui prové, d’on prové, de què prové. És no apropiar-se de la força que l’aviva. És acceptar que el que fa possible l’existència és una meravella a la qual només podem estimar i reconèixer, sense que poguem fer-hi res més, perquè s’escapa a tot allò concret que poguem dir-ne o fer-ne.

Si estem en deute amb la vida no és perquè haguem de pagar res. Simplement, és perquè en siguem conscients i ho reconeguem. Deure la vida és entendre que no és nostra, que no ens la podem apropiar. Que ens ha vingut i ens mancarà. I que no podem fer res per evitar-ho. No està a les nostres mans. Estem subjectes a una força que ens transcendeix.

L’existència no està a les nostres mans. Però a les nostres mans hi ha la possibilitat de reconèixer-ho. Ser creient no és altra cosa que efectuar aquest reconeixement. Obrir-se a l’existència bo i acceptant que es desconeix d’on prové. Obrir-se a la vida sabent que no ens pertany, sinó que estem al seu servei. És ella qui s’expressa a través nostre, i així nosaltres l’expressem, la vivim, hi habitem, però no la posseïm.

L’apropiació del sagrat i l’allunyament de l’espiritualitat

Quan certes persones van apropiar-se del sagrat moltes altres van quedar-se indefenses. La majoria d’elles, han preferit allunyar-se de la religió que ha cosificat el sagrat. Així és com la majora de la gent ha perdut l’interès en l’espiritualitat.

En fer-ho, però, s’han quedat a mig camí. Han assumit que el seu espai és el profà. Han acceptat que el sagrat no fa per ells, que sagrada era la casa de l’altre –l’església, la mesquita, la sinagoga, el temple– i han perdut interès en l’espiritualitat.

Han caigut a la trampa: Han donat el poder a les autoritats que se l’han volgut apropiar. Han cregut el seu missatge. Han pensat que allò sagrat es podia cosificar. Han permès que qui cosificava la font de l’existència consolidés el seu missatge tergiversat.

El despertar espiritual

Despertar és adonar-se que el sagrat és sempre a tot arreu, i que ningú no podrà mai cosificar-lo, empresonar-lo i, encara menys, apropiar-se’l. Tot és travessat per la mateixa força sagrada. Tot prové de la mateixa font vivificadora.

Quan una persona desperta, recupera el seu poder. Es desidentifica del religiós que s’ha apropiat del sagrat, però també de qui, fugint d’aquest gest tan innoble, ha acceptat romandre en l’espai profà.

El muslim és aquell que dóna un pas més que l’ateu: retorna –simbòlicament– a la font original allò que és seu. Entrega, de nou, a la força a qui l’ostenta. No només s’allunya de qui vol apropiar-se del sagrat i el cosifica per quedar-se’l. No només renega de la religió com una institució. També li treu la força a questa empresa, perquè no li compra el discurs colonitzador. Si només fugim de la religió i, en fer.ho, renunciem al sagrat que hi ha en nosaltres, ens perdem la perspectiva universal: Tot és u, i res cau força de la força creadora que tot ho manté en vida.

Contra l’expropiació de l’espiritualitat

El despert, si parlem en el llenguatge del budisme, és el muslim quan parlem en el llenguatge de l’islam. És aquell que recupera la consciència de la unicitat primordial. És aquell que no separa el món material de l’espiritual, perquè sap que tot el què pren forma material li deu la vida a una força inconeguda.

El muslim es fa de nou seva la seva interioritat sagrada inherent, i no deixa que ningú se la apropiï. El muslim, el despert, es fa responsable de les seves llums –de les llums que és capaç de veure, i això no vol dir pas que siguin seves–, i s’encarrega de cultivar-les per si mateix. No deixa que ningú li robi la seva espiritualitat. No permet que ningú li digui quin poder hi es manifesta en ell, i menys encara quin poder ostenta l’altre… i no està en ell.

Tots som igual de dependents de la força que ens origina. L’origen és allò que no és de ningú, i que es reflecteix a través de tots.

Una responsabilitat individual que no podem delegar

El despert no entrega la seva força a l’altre. S’ha adonat que pot sentir-la en ell. Ha entès que l’espiritualitat no pot expropiar-se. No es conforma amb que li expropiïn. No vol quedar-se sense el sagrat: Sap que el sagrat no és de ningú, però que està en tots.

No fuig de la seva responsabilitat. Ni tan sols quan algú s’ofereix a gestionar-la. Entén que és feina de cadascú reconèixer que la força que l’aviva el transcendeix, que no n’hi ha prou amb escapar-se de l’església o la mesquita que vol quedar-se aquest poder i gestionar aquesta empresa.

Acceptar que la transcendència està en nosaltres –ens dona la vida– és una responsabilitat que no podem delegar: Tots tenim a veure amb allò que ens transcendeix. Ni els altres tenen cap dret a prendre’ns aquesta força, ni nosaltres hem de pensar-nos que no la tenim. Fer-ho seria creure’s el seu missatge, i ja és paradoxal que el no creient no cregui en Déu però es cregui el missatge que es proclama des de l’església, la mesquita o el temple.