19 Oct Ningú no em representa (tots som igual de necessaris)

Ningú no representa a ningú. Ningú pot donar la cara per ningú. Com a mínim, no pot fer-ho de manera completa o definitiva, perquè cada criatura gaudeix d’una unicitat que la converteix en un ésser únic, irrepetible. El què hi ha dins seu resulta en certa manera inconcebible als ulls dels altres.

Tot es manifesta en si mateix i per si mateix. Cada forma de manifestació presenta unes peculiaritats que li son particulars i exclusives. Tot es justifica, per tant, en si mateix, perquè si existeix quelcom deu ser perquè quelcom fa que aparegui, n’entenguem o no el sentit.

Tots som únics, però, perquè tots li donem rostre a l’inefable, i la seva naturalesa essencial és la unicitat. Déu és l’u i l’únic, i tant si mirem a la dreta com a l’esquerra veurem a tot arreu la seva fesomia… perquè arreu veurem la unicitat feta existència.

Tot és únic. Només hi ha unicitat

Tot és únic. Només hi ha unicitat. Ni les dues gotes d’aigua que més s’assemblin arriben a ser del tot iguals. En aquest món el dos no existeix. L’univers és una eterna successió d’uns. Així, en demostrar-se a si mateixa com una entitat única, cada criatura que pren existència mostra la naturalesa de la força que l’aviva, única i irrepetible.

A les diferents formes d’existència els resulta impossible representar-ne a d’altres, perquè en l’altre s’hi troba allò que no hi ha en l’un. En canvi, però, totes elles revelen de manera natural els principis que les converteixen en tals coses. En mostrar-se de diferents maneres totes les criatures demostren ser germanes, similars, perquè retenen la unicitat de la divinitat en si mateixes. És això el que permet que veiem a Déu en cada indret.

Ningú no podria representar-nos a nosaltres, ni nosaltres a ningú, però en canvi tots representem a Déu. Al·là revela la seva naturalesa en la natura que genera.

No tenim representants

Ningú no pot representar a ningú, però tothom manifesta a Al·là. Tant rellevant em sembla entendre una cosa com l’altra. No podem pretendre erigir-nos com a representants d’altres persones, però en canvi som dignes representants d’allò que ens ha donat la vida.

D’alguna manera, la nostra interioritat no és nostra. És quelcom que portem dins però que no ens pertany. És una llavor que ens dóna vida i ens permet créixer, però que s’erigeix en si mateixa, per mecanismes que desconeixem, cap on estigui predestinada a arribar. Nosaltres, de fet, no podem fer altra cosa que ser els millors testimonis possible d’aquesta vida que portem a dintre. Ningú no se la pot representar millor que nosaltres mateixos. El què en sabem d’ella ens queda tan aprop que molt difícilment podrà ser compartit.

Ara, les ànimes ressonen, i la unicitat d’una persona es reflecteix en la dels altres. Quan connectem amb l’altre ens adonem que també som un amb ell… però no per això podem pensar que hem penetrat l’espai de l’altre. Senzillament ens hem fet un amb ell, per una estona, i sabem d’ell en la trobada amb nosaltres, però no sabem d’ell quan aquesta trobada no es produeix.

Els polítics no són els nostres representants

Sovint ens pensem que certes persones en poden representar a d’altres. Jo penso que no. Els polítics no són els nostres representants. Tampoc ho són els advocats. Com a molt, els fem fer d’ambaixadors, i fem que parlin per nosaltres perquè se’n van a indrets ens els quals no sabem com actuar. Perquè quan ens representen no ens representen: ens ajuden i fan coses per nosaltres… però ho fan a la seva manera i perquè ho consideren oportú. És a dir, actuen enlloc nostre, perquè nosaltres així ho hem delegat, però precisament per això no actuen com a representació nostra sinó en la nostra substitució.

Quan escollim uns polítics a través d’uns comicis li atorguem a un grup de gent la responsabilitat de prendre unes decisions. Això vol dir que els fem confiança, i que volem que sigui el seu criteri, i no els d’uns altres polítics, el que ens governi. Naturalment, volem que pensin en nosaltres –en tothom, si pot ser–, però hem d’entendre que no governen en el nostre nom sinó en el seu: faran el millor que podran segons els seu criteri, que no el nostre, i decidiran el què decidiran perquè ho consideren oportú. Ells, no nosaltres…. I precisament per això els triem a ells, i no a uns altres.

Nosaltres els fem confiança perquè ells ens governin, però això no vol dir pas que ens representin. Del que es tracta és de que decideixin, i de que ho facin per nosaltres, perquè nosaltres –per això confiem en ells– no ens creiem tant capaços de fer-ho com ells ho saben fer.

La confiança

Els donem l’autoritat perquè creiem que la mereixen. Els donem un poder perquè confiem que en faran un bon ús. Però ni ells s’han de pensar que ens representen ni nosaltres hem de creure que ho fan. Això és impossible.

Senzillament, fem un pas al costat i els deixem fer la seva feina, com a polítics governants, com quan portem el nostre cotxe al taller perquè el revisin. Cadascú sap fer bé la seva feina, i no la dels altres. Aquesta és precisament la gràcia de la unicitat: que entre tots fem equip per ajudar-nos els uns als altres, i que entre tots podem arribar allí on no arribem en solitari. Justament, doncs, hem de vetllar perquè ningú no representi a ningú, per tal que tothom trobi el seu espai i la seva feina.

Potser si això no passa és perquè hom delega les pròpies responsabilitats en uns representants que no són tal cosa, enlloc de procurar-se per si mateix el què li convé. Em temo que avui en dia s’espera molt dels altres… mentre un fa poc per si mateix.

Diria que la solució passa per recordar que si bé no representem a ningú altre, ni ningú ens representa, tots representem a Déu. Crec que quan ens en recordem començarem a donar el millor de nosaltres mateixos, perquè estarem donant forma a l’esperit que portem dins.

Ningú no em representa (tots som igual de necessaris)

Al·là es manifesta a través de la seva creació. L’univers és la seva casa, el món que ha construït i que manté en funcionament. Tothom que habiti aquest univers farà explícita la seva naturalesa. Cada acció que tingui lloc en aquest món expressarà la seva força.

La divinitat creadora es revela i es palesa en la seva creació. On sinó? Cada forma d’existència ho fa d’una manera peculiar. No hi ha dues criatures iguals. Cada individu mostra una de les infinites facetes d’Al·là. Tot ens presenta la seva fesomia, absoluta i inacabable, i per això l’univers es desplega sense fi, eternament, obrint-se espai i donant-se temps.

Cap criatura pot parlar en nom d’una altra de manera definitiva. La pot respectar i la pot escoltar, la pot entendre i la pot defensar però només podrà fer-ho fins a un cert punt. En canvi, totes podran parlar de Déu amb la mateixa autoritat. Ningú hi pot estar més a prop que ningú.

Tots ens sabem igual, de la força que ens manté en vida. Per alguna tots estem igual de vius.

Aquí tots som igual de necessaris.