16 Feb Fidels al sistema o fidels a la pròpia creença

Molta gent petita, en molts llocs petits,
fent coses petites, pot canviar el món.
Eduardo Galeano

No podem culpabilitzar a les persones dels defectes del sistema. El sistema és un engranatge tan immens que se’ns menja amb patates. Encara que el fem possible entre tots, i que no és fet d’altra cosa que allò qui hi aportem, la seva força ens atropella. El sistema és com un monstre fet d’humans.

Hem d’acceptar una paradoxa: tenim força per construir-lo, però en tenim prou com per desfer-lo. És com si el nostre animal de companyia fos un tigre, i no ens queda més remei que acceptar conviure amb ell.

Tots en formem part i el conformem entre tots, però a tots ens atropella. Pot arribar a menystenir-nos i a escombrar-nos del seu camí, tot i que sense nosaltres no és res.

En si mateix no és pas res, aquest sistema. Sense les parts que el fan possible no existeix. I tanmateix pot devorar a cada una d’aquestes parts de que es conforma, fins al punt de fer que sembli que no hi són o no compten per res.

La nostra participació en el sistema és relativa

Hem d’assumir que la nostra participació –i, per tant, la nostra responsabilitat– en el sistema és relativa. Per exemple, no podem culpabilitzar a un treballador de la precarietat de les seves condicions de treball, per molt, val a dir-ho, que ell permeti aquesta situació.

L’explotació requereix d’un explotador i d’un explotat, en efecte, i això vol dir que la cronificació del problema té a veure amb l’existència els dos rols. Quan l’explotat aconsegueix alliberar-se, l’explotació ja no existeix.

Però és evident que l’explotador participa de l’explotació d’una manera diferent que l’explotat. Hem d’entendre que qui té més opcions de transformar la situació és l’explotador, i que l’explotat, probablement, no té cap altra opció que acceptar participar de la situació i contribuir a cronificar-la, perquè és ben possible que la seva supervivència depengui d’aquesta trista realitat.

La nostra participació en el sistema és sempre relativa. No hi ha ningú que tingui, finalment, la paella del tot pel mànec. A tots se’ns escapen coses de les mans. Encara que hi participem en diferent mesura, tots som susceptibles de ser devorats pel sistema. Ningú és imprescindible. El mostre ens pot fer mal a tots.

Un sistema cínic

El sistema econòmic i social en el qual vivim ha esdevingut tan cínic que ens obliga a suportar situacions que no voldríem acceptar. La situació ha arribat un punt insostenible. Vivim en un món completament surrealista: les persones que queden perjudicades pel sistema som les mateixes que hi participen activament, i que, per tant, el mantenen i el cronifiquen.

Poques són les persones que surten guanyant de que les coses siguin com són. Molts som, en canvi, els que fem possible que les coses segueixin anant així. La inèrcia del sistema capitalista és així: de tan forta que no podem evitar que segueixi creixent i que segueixi perjudicant-nos.

L’alternativa

La única projecció que podem fem, si seguim així, és negativa. Pinten bastos. Per tant, caldrà buscar una alternativa original per al·ludir aquesta propensió tan perniciosa.

La sortida passa per obrir la mirada. Trencar el és impossible, perquè hi participem tant si com no. Se’ns cruspeix. A tots, fins i tot a aquells que sembla que hi estan per sobre. El sistema es defineix per ser més fort que qualsevol de les seves parts. Ni tan sols els més poderosos poden estar tranquils. En qualsevol moment se’ls pot girar la truita i el nostre tigre se’ls endrapa sense embuts. Pot caure el rei i pot caure Inditex, i de fet podem desitjar que passi, però tot i que això passés, el sistema seguiria funcionant, perquè ningú és imprescindible.

L’engranatge del sistema ens va devorant. La seva naturalesa consumista fa que sigui inevitable que es cruspeixi allò que se li posa per davant. L’enteresa de la gent no està dempeus. No tots som peons. També hi ha reis i reines, però les normes del joc fan que totes les peces que juguin la partida siguin sempre més dèbils que el propi joc.

Cal que ens mirem la nostra relació amb el sistema d’una manera diferent. No ens n’hem de sentir víctimes ni hem de pensar que ens som el braç armat, perquè tots som víctimes i botxins. Ni hi hem d’anar a favor ni hi hem de lluitar en contra, o qualsevol de les dues coses. Més aviat hem d’obrir-nos a una manera diferent de mirar-lo. Després m’explicaré.

Un sistema regit pels diners

Primer permeteu-me que torni una mica enrere. Insisteixo: No podem culpar a les persones del fet que el sistema les perverteixi, perquè les persones necessiten sobreviure, i no tenen gaires possibilitats de fe-ho al marge d’aquest sistema tan injust.

Participem de les injustícies del món tant si ho volem com si no ho volem. El sistema és gran i fort, i les persones son menudes i volubles. Una persona individual te poc marge en ell. Ni tan sols els poderosos són realment poderosos. Cal que assumim que tots som poca cosa. No es tracta de que vulguem tenir poder per combatre a qui ara en té, perquè això és caure, precisament, en el joc pervers que ens atropella. Hem d’obrir l’escenari i mirar-nos-ho d’una altra manera.

El sistema que tenim, i per sistema entenc la forma que pren l’engranatge que regeix els vincles entre les persones, és capitalista, i això vol dir que la seva base és el diner. També és suposadament democràtic, però ja sabem que algunes persones estan per sobre del bé i el mal, i que la legalitat no els atura. Avui, qui té diner té poder.

Els polítics, lluny de tenir poder per canviar les coses, estan lligats de mans i peus. Estan ens mans del capital. Això vol dir que el sistema, de democràtic, en té ben poc. L’economia, i no una altra cosa, és el que regeix les relacions entre les persones.

La base sobre la qual s’assenta la nostra societat no és pas la confiança, el treball en equip o la justícia. La base de les relacions humanes d’avui és el diner.

L’apoderament: desvincular-se del sistema sense sortir-ne

I com podem, ara sí, canviar les coses? D’entrada, hem d’acceptar que canviar el sistema serà difícil, ja ho hem dit, perquè ens atropella i no ens dóna gaire marge (a uns més que a altres, també cal dir-ho, perquè no ens oprimeix a tots igual).

Si no tenim la possibilitat de sortir-ne, aleshores, què fem? Doncs podem mirar les coses d’una manera diferent. Podem visualitzar un altre model, un altre sistema, i esforçar-nos a donar-li lloc i fer-lo possible. Qui sap si poc a poc aquest altre sistema pot anar prenent forma, i esdevenir el règim del futur. La imaginació al poder, que diuen.

La idea és deixar de mirar el joc com una partida de bons contra dolents. La idea és assumir que ni la persona amb més poder està per sobre del sistema. La idea és assumir que l’únic poder real és del conjunt, comú a tots, universal, i que ningú pot controlar-ho. La idea és que tothom sigui més humil. Sobretot, caldrà que ho siguin els poderosos, que es penses que el poder que tenen és real, i fan i desfan a voluntat. No saben que en qualsevol moment el guió de la partida pot canviar en qualsevol moment.

El punt de vista de cadascú Vs. La força del conjunt

El primer pas necessari, crec, consisteix en actuar segons el propi punt de vista. Crec que és important que entenguem que no hi ha una sola versió dels fets. No podem pretendre que regni l’objectivitat, perquè l’objectivitat no existeix mai del tot. el subjecte i l’objecte no estan separats. Tots participem del món. No ens el podem mirar com si n’estiguéssim fora. Cal que entenguem el món com un organisme viu, i que acceptem que li donem vida entre tots. Ni tal sols el cor, tot sol, li dona vida a l’individu. No hi ha cap òrgan vital que, per si mateix, pugui sobreviure.

Això vol dir que tots tenim dret a la nostra part del pastís. Tots som imprescindibles. Cada criatura s’ubica en una posició. Cada peça juga el seu joc en la partida. El sistema és, sempre, un joc en equip. Ni en Messi és Déu i juga sol ni en Mao hauria pogut fer un dictadors sense un equip de gent a darrere. Tot és compartit. L’individu no ho és tot. La força rau en el conjunt.

Si bé és imprescindible que entenguem que el punt de vista de cadascú és insubstituïble, i que és imprescindible que tinguem en consideració a cada peça que intervé en la partida, també ho és que la força no és cosa de ningú, i que transcendeixi a totes les criatures. La vida, tot i estar en nosaltres, no s’origina gràcies a nosaltres. Tots li donem forma i cos, però ningú se’n pot apropiar.

Actuar de cor

Al marge de si el que fem s’entén com a quelcom afí al sistema o com a quelcom que hi va a en contra, hem d’obrir-nos a actuar segons creiem més oportú. Hem de deixar de pensar que el sistema és la referència, que les lleis i les seves tendències són objectives, i hem d’assumir que no hi ha altra perspectiva possible que la pròpia subjectivitat. Cadascú és qui és. Ningú no pot sortir a fora de si mateix. No podem dissociar-nos del sistema, ni podem abastar-lo. Hi participem, i en quedem al marge. Les dues coses.

No pot ser que la nostra prioritat sigui acceptar sempre legalitat, perquè aquesta de vegades és justa i de vegades no ho és. Tampoc podem pensar que el sistema és sempre pervers, perquè no n’estem al marge, també és fet de les nostres petites aportacions.

Ens hem de guiar per altres referències. La idea no és lluitar contra el sistema o defensar-lo. Hem de canviar de paradigma. La nostra referència ha de ser la veu de la pròpia consciència. Al marge de si li convé al sistema o el perjudica, hem de saber què diu el nostre cor i actuar en conseqüència. El mandat que val és el mandat que a un li arriba. Sigui compartit o no ho sigui. Sigui ben vist o no ho sigui.

Només qui actua de cor és conseqüent. Només qui actua de cor pot ser lleial als principis que secunda, perquè qui segueix una altra veu només la segueix d’oïdes, o per la vida. Seguir la pròpia veu és secundar un mandat global que és percebut per tots els sentits. L’únic missatge important és aquell que ens és revelat.

No podem considerar important allò que és important pels altres, perquè per nosaltres no és rellevant. És així de simple.

Sobre la continuïtat i la ruptura

Escoltar el cor no vol dir que haguem de deixar de complir la llei o que haguem de renunciar al treball, per exemple. No té perquè. Sempre tenim marge per fer el que creiem. La ruptura amb el sistema és una possibilitat més, però no és per força indispensable.

D’alguna manera, el que volem fer és transformar el sistema, convertir-lo en un règim diferent, però sempre serà més fort que nosaltres, sempre serem petits davant la força que mou el món.

Canvia el sistema tant implica una ruptura com continuïtat. Mireu, no hi ha res més propici per a l’estiu que fer que arribi l’hivern. No hi ha res millor per agafar molt d’aire per capbussar-nos al mar que buidar primer els pulmons. Buidem per omplir i omplim per buidar. Aquesta és la regla que hem de tenir al cap.

El canvi que ha de tenir lloc, per tant, requereix la participació activa dels rupturistes i la dels continuistes. Estem buscant una continuïtat que és una ruptura. Fixeu-vos, per exemple, en una llum intermitent. O fixeu-vos en la continuïtat de les marees. Fixeu-vos-hi bé i veureu que no hi ha res més permanent que el canvi.

Sortir o no sortir del sistema

Sortir o no del sistema, aquesta no és la qüestió. L’important és deixar de sentir-se’n còmplice o culpable i entendre que ni és fet a la nostra mida ni va en contra nostre. En som força independents. No tenim poder de fer que sigui d’una manera o altra. Ningú té aquest poder.

El què sí que podem fer, en canvi, és aferrar-se a un altre règim, el que brolla de dins del cor, i actuar d’acord als principis que un té. Poc a poc, hem de donar-li cada vegada més entitat al que les nostres conviccions ens dicten. I així construírem una realitat nova, feta a la nostra manera, i anirà en favor o en contra del sistema, però aixo és irrellevant. L’important és que tindrà sentit.

Un ha de ser fidel a si mateix, coherent a les pròpies creences. Un no pot ser fidel a les creences dels altres, perquè no son les seves creences. Un no pot ser-li fidel al sistema. Ho serà de vegades, només. Altres vegades hi haurà d’anar en contra.

Ser coherent és un camí

Ser coherent és seguir l’únic camí que realment porta a algun lloc. Si, en canvi, ens cenyim a un sostema, o hi anem en contra, estem acceptant que no tenim el poder de decidir, i ja hem vist que davant del sistema no som ningú. Si volem ser algú –si volem ser conseqüents i coherents–, hem de secundar la nostra pròpia lògica. Seguir una lògica que no és la pròpia és no seguir cap lògica. Creure en una doctrina que no és la que un sent realment és no creure en cap doctrina, perquè la única doctrina és aquella que se sent, que es viu.

És impossible seguir el sistema i és impossible estar-hi en contra. El què podem, això sí, és secundar la veu de la nostra consciència no fer-li cas. Això sí que ho podem fer. Però creure que s’està a favor o en contra del sistema és una creença, perquè sempre s’hi està a favor i en contra. A la vegada. Som una cosa diferent al sistema, no ens hi hem d’identificar. Ni tampoc ens en podem dissociar.

Hem deixar de banda les creences –“estic a favor del sistema”, “hi estic en contra”– i secundar les certeses. Les certeses ho son en funció de la vivència. Ara mateix una persona des Nova Zelanda pot dir-vos que són les quatre del matí. Jo, en canvi, puc assegurar que són les quatre de la tarda. La única veritat a la que podem ser fidels és a la que es percep per mitjà de l’experiència, perquè les altres veritats no són certes per a nosaltres. No podem pretendre ser fidels (o infidels) a allò que no ens pertany.

El camí de la coherència comença per escoltar-se a un mateix, i prossegueix quan un se segueix escoltant a si mateix. Respectar-se a si mateix no vol dir fer una cosa en concret. Escoltar-se a si mateix és fer una cosa rere l’altra, segons el dictat de la consciència. Escoltar-se a si mateix, al final, deixa de ser fer una cosa i passa a ser mantenir un habit, tenir una actitud.

El camí de la coherència

Ser coherent és un camí de llarg recorregut. Ser coherent implica anar estirant del fil dels arguments que un defensa, i anar veient què va apareixent. Com podríem ser fidels a unes creences que no tenim? Quin camí podem seguir si no fem els passos que ens permeten avançar? El sistema que tenim, actualment, ens devora perquè és ens fa fer molts passos que no volem donar. Hem de simplificar.

L’únic camí real és el camí de la coherència, perquè la resta de camins són imposats, i per tant són aliens. I per tant no podem avançar per ells. Són una fal·làcia.

Els camins dels altres no són el nostre camí. Són una plaça, potser, un punt de trobada on compartim i ens trobem. I està molt bé aturar-s’hi, per enriquir-se del caminar dels altres. Però si el què volem fer és avançar, no ens queda més remei que fer-ho d’acord amb les nostres pròpies conviccions. Tenim el nostre propi camí. Les lleis que hem de complir són les que ens dicta al nostre cor. Si no ho fem no avançarem, només ens estancarem. I a la llarga ens en ressentirem.

Si el sistema actual està en crisi és perquè està generant molt ressentiment. Ha generat molta desafecció. La gent ja no se’n sent partícep. És normal: cap sistema ens pot socórrer. Cap sistema ens pot fer avançar. Ningú pot avançar per nosaltres. Ni aquest sistema ens pot fer avançar ni ens pot fer retrocedir. El camí del cor sempre és possible, com el curs de l’aigua, que si no baixa cap aquí ho fa cap allà.

De l’acceptació a l’aventura

No podem jugar a futbol si no tenim un pilota. No podem banyar-nos a la platja si vivim terra endins. Però si tenim una pilota podem no jugar a futbol, i jugar a bàsquet, i si vivim a tocar del mar podem banyar-nos, però també podem no fer-ho. Sempre tenim la llibertat de fer el que creiem. Res que no siguem nosaltres pot inhibir la pròpia llibertat, perquè la llibertat és fer el que un creu, sigui quina sigui la situació donada. Si no som lliures, per tant, no és ben bé per culta del sistema. Per assumir la nostra responsabilitat no hem de demanar al sistema que ens apoderi. Això és seguir inhibint les nostres pròpies qualitats. Assumir el propi poder és aventurar-se a ser lliure.

Una cosa és l’acceptació i una altra cosa és la determinació. Hem d’acceptar la realitat que vivim, però hem d’entendre que no per força ens determina: hi ha marge per fer allò que el cor ens diu. Som sempre més lliure del que sembla.

La llibertat és el camí

Tots nosaltres tenim les nostres creences o les nostres conviccions. Cadascú té les seves característiques particulars. Sempre tenim marge per aventurar-nos a posar-les en pràctica.

Hi ha qui critica al sistema tota l’estona, però que no es dedica a fer el què vol fer. Per això em pregunto si el problema és el sistema o el problema és que no fa el que vol fer. No hi ha marge per a la llibertat? Un presoner que discrepa de la condemna pot fer una vaga de fam. Res ens obliga a acceptar allò que no podem acceptar. Una cosa és acceptar i l’altra és acatar. Acceptar el sistema no vol dir acatar-lo. Per molt oprimits que ens sembli que estem, sempre serem lliures, si seguim la veu del nostre cor. Res ens pot obligar a no escoltar aquesta veueta. No hi pot haver coacció en això de la consciència: cadascú pot veure sempre les coses a la seva manera. Res ho podrà mai impedir.

Cadascú té el seu camí. Em sembla que aquest és el dictat que hem de seguir. No hem de seguir el sistema, ni tampoc l’hem de destruir. Hem de fer la nostra, més aviat. Això implica ser valent. Això serà fructífer, perquè ens portarà a algun lloc. Però si no fem això no arribarem enlloc, i ens quedarem aturats, bloquejats.

Només si som lliures construirem una alternativa, i trencarem el sistema, i li donarem continuïtat.